dimarts, 7 de desembre de 2010

El viatge

    Els altaveus de la estació de Cerdanyola van alertar dels perills d’acostar-se a les vies. Instants més tard va arribar el tren.  La Evelyne va pujar al vagó i es va acomodar al seient. Al seu costat hi havia un adolescent amb les celles i els llavis grapats amb pírcings. El noi movia el cap al ritme d’un estrident so que sortia d’uns aparatosos auriculars penjats a les orelles. Dels auriculars baixaven uns fils que s’amagaven sota  la samarreta. Al seu davant es va col·locar una parella que parlava amb un idioma desconegut. Per l’entonació li va semblar que podia ser dels països de l’est. Als seients del costat hi havien uns sud-americans i de front a aquests un matrimoni que parlava en català. Drets i repartits pel passadís, anaven amunt i avall al llarg del vagó diversos grupets de joves cridant i rient. Era fàcil pressuposar que es dirigien a alguna de les zones de discoteques de les rodalies, allà on s’acostumen a generar concentracions esperpèntiques de gent que s’ho vol passar bé. Un invent de massificació de l’oci juvenil on sembla que així no molesta als ciutadans no tan joves. L’alegria i la disbauxa no agrada a certa edat i per això s’exporta cap a zones industrials, zones de l’extraradi, zones despoblades... O si més no es fabriquen ciutats de l’oci. Aquesta aglomeració de joves de diferents extraccions socials propícia que friccionen les diverses sensibilitats i estats socioeconòmics que han convergit en un mateix lloc.  Sovint es generen situacions de violència amb graus diversos. Ambulàncies, policia i guardes de seguretat hi són presents cada cap de setmana. Elements imprescindibles per posar ordre a aquest caos social amanit amb les corresponents vomitades, comes etílics i rentats d’estomac per extreure les pastilles miraculoses.  És una escola de vida on els que tenen poc aprenen a odiar a els qui tenen més. On tots els grups i tribus socials aprenen a odiar-se entre ells. On els valors culturals estan exiliats. Un gran invent de la racionalització dels serveis ciutadans molt més barat que fer biblioteques, poliesportius, teatres,  conservatoris, places i centres cívics. 

     La Evelyne era feliç. Li havia costat,  però,  finalment  s’havia decidit per anar a passar uns dies amb la família.  Els seus pares i el seu germà petit vivien al barri de Le Kremlin Bicetrer de Paris. Feia vint anys que s’hi varen traslladar. Abans habitaven al barri de Montparnasse, però, quan els carrers es varen omplir d’un nivell de multiculturalitat que pels pares ratllava els límits suportables varen decidir canviar de domicili. Els seus pares no eren particularment refractaris a altres cultures ni estaven en contra de la llibertat de les altres ètnies i procedències per viure a Paris o allà on fos, però, sí que eren molt conservadors en relació a la preservació i defensa de les formes i maneres autòctones de viure a la francesa. Però, també defensaven que tots els països, més enllà de França, tenien el dret a viure a la seva manera, a tenir la seva cultura i parlar la seva llengua. Creien que cada cultura i cada llengua tenia sentit en el seu lloc d’origen. En definitiva, van anar a un barri on el gruix dels seus veïns s’avinguessin amb el que ells pensaven o sentien i que els faria estar més còmodes. 

     La Evelyne estudiava quart de Ciències Físiques a la Universitat de la Sorbona. Quan estava a punt de començar el cinquè curs li va sorgir la oportunitat de fer un Erasmus a la Universitat Autònoma de Barcelona. No li va costar gens decidir-se, fer les maletes i viatjar cap a Catalunya. Estava entusiasmada, i tant era així que aquell Erasmus de tan interessant i sorprenent se li estava fent molt curt de tal manera que no trobava un moment per visitar a la família. S’estava a casa d’uns companys que els havia conegut a través d’Internet quan buscava lloc per allotjar-se. També eren estudiants com ella. De la mateixa branca que ella. Ciències Físiques. El fet era curiós, doncs, en general no se’n trobaven gaires d’estudiants que viatgessin per les insospitades latituds intel·lectuals de les ciències exactes. I menys que fossin dones. La Evelyne no acabava d’entendre que els interessats per aquestes disciplines fossin una minoria dins del món universitari i intel·lectual, quan, pensava ella, la física i la matemàtica, aparentment, donava l’explicació força coherent de quasi bé tot plegat. La ciència, en general, i específicament la física i la matemàtica aportaven una explicació raonada i per damunt de tot demostrable i comprovable de la realitat, cosa que no podien fer les altres disciplines del coneixement intel·lectual. Això creia ella. Per descomptat, descartava de l’àmbit del saber tot el que tenia a veure amb la religió o altres tipus de creença, en general poc demostrables i sovint movent-se en el camp de la subjectivitat i la fe indiscriminada. Sovint pensava, observant al seu voltant, que la resta dels mortals volien viure amb la ignorància i d’alguna manera aquest pensament la neguitejava. La ignorància, pensava la Evelyne, és el camí mes curt cap a la pèrdua de la llibertat. Li feia una certa por que només una minoria restringida de persones tinguessin clares les veritats científiques i en canvi la gran majoria no n’estesin informades d’aquestes possibles veritats. Li feia por que els poders se n’aprofitessin d’aquesta llacuna, com de fet, semblava que ja estava passant. Això la portava a fer una altra tipus d’anàlisis en relació al poder polític. Trobava una veritable aberració que la majoria de les directrius politiques de una gran part de països s’haguessin de sustentar darrera una creença, sovint indemostrable, d’un Déu qualsevol aprofitant la bona fe o ignorància de la majoria. Era senzillament esgarrifós. Apel·lar la bona marxa d’un país a la millor o pitjor comunicació amb un Déu li feia posar els pèls de punta. I li semblava que els països més poderosos de la terra funcionaven amb aquests paràmetres. 

     Així especulava la Evelyne en les seves estones lliures. De tota manera, aquesta mena de pensaments només l’afectaven de tant en tant. La major part del temps l’emplenava en altres qüestions força més interessants. Feia sis mesos que estava embrancada en els problemes matemàtics de l’espai-temps, la relativitat quàntica i sobretot amb les especulacions de la banda de Moebius, temes que la tenien tan absorta que tot plegat era el motiu principal per haver oblidat les responsabilitats familiars. No els havia anat a veure ni un sol cop durant tot aquest temps. En canvi, els seus pares, amb el seu germà petit, ja l’havien visitat tres vegades amb el que anava de Erasmus. No és estrany, doncs, que a hores d’ara  ja comencessin a estar una mica enfadats. Per això va considerar que havia arribat el moment més idoni per retornar les visites. Havia obtingut unes notes immillorables del primer quadrimestre. Era la hora de fer content a tothom, que es sentissin orgullosos de la seva estimada filla i li perdonessin tot el temps que els havia mig oblidat. Tot això anava pensant la Evelyne mentre el tren lliscava suament per les vies, mentre una música clàssica i dolça sorgia dels altaveus del vagó i mentre li arribaven alenades d’aire fresc dels sistemes d’aire condicionat del tren. Fins que es va endormiscar amb un son plàcid, profund i tranquil. 

     “Rebony!” Va pensar. Sense quasi bé adonar-se s’havia adormit. Va recollir del terra el llibre que estava llegint. Va fer una ràpida ullada al seu voltant i va veure que el personal havia canviat força. Davant seu hi havien dos negres imponents que semblaven sortits del Bronx. “Déu, quina musculatura!.” Va mirar per la finestra tant per saber on es trobava com per foragitar uns pensaments lascius que s’infiltraven perillosament per la seva ment. El tren corria dins un túnel. Al seu costat hi seia una dona vella que pudia a fum de tabac barat, amb un barret dels anys trenta, força arrugada i llegint el que li va semblar una Bíblia atrotinada en anglès. “Sorprenent!.” Es va dir. “Segur que m’he passat l’estació, bé, segurament ja dec estar a prop de la plaça Catalunya. Coi! Volia baixar a l’estació de Sans i d’allà agafar el tren cap a l’aeroport, però, que hi farem! Encara vaig bé de temps i puc arribar a l’hora per pujar a l’avió.” De sobte, es va sentir el so tan característic dels trens quan frenen dins dels túnels de les ciutats modernes. Els metalls xerricaven sorollosament fent espetegar els timpans de les orelles. El tren  començava  a  afluixar la marxa. Al seient del costat, a l’altra banda del passadís, hi havia una família que va identificar com a musulmans, tot i que les dones anaven sense vel, però la resta del vestuari li feia sospitar que eren islàmics, el senyor amb unes barbes llargues i quadrades, amb un barret musulmà al cap i uns pantalons que sortien sota d’una túnica, les dones també amb una espècie de turbant, els nens, en canvi, totalment a la europea i jugant amb la Nintendo. Li va estranyar que parlessin anglès. No en sabia gairebé gens d’aquesta llengua. La reconeixia i evidentment entenia paraules i frases fetes. Però, sempre l’havia rebutjat. Ella creia fermament amb les llengües de la branca llatina, les que considerava netament europees i que enllaçaven amb l’origen de la cultura pròpia. I per cultura pròpia entenia la que derivava del Mediterrani, bressol d’Europa. Ho creia així i a més no li importava gens estar equivocada. Era el que pensava i prou. Mes enllà unes noies negres amb rastes de colors a l’estil Bob Marley. Li va semblar que també parlaven anglès. Va donar una ullada ràpida a tot el vagó i per un moment va pensar que aquell ambient tan variat bé el podia haver trobat a qualsevol metro de Paris. Va pensar que també Catalunya estava canviant amb l’arribada de nous ciutadans provinents d’altres parts del mon. Barcelona s’estava convertint en una altra metròpoli europea amb moltes races, ètnies i cultures diferents. 

     “Com reaccionaran els autòctons? Com s’adaptaran els nouvinguts? No sé que dirien els meus pares. No, no es veritat, si que ho sé. Els meus pares són fervents defensors de la autenticitat dels pobles i els seus costums, llengües i tradicions. Els meus pares diuen que és absurd que les ètnies o cultures forjades en una terra concreta o un lloc concret es traslladin de sobte a un altre país, a una altra terra on conviuen altres gents i altres costums i vulguin mantenir les pròpies. Segons els meus pares és una invasió incruenta, una colonització inversa. Ells diuen que els Estats que varen establir colònies en altres països ho van fer malament en el seu moment, i ho estan fent malament els mateixos països el no controlar aquesta nova forma de retorn dels colonitzats. Sobretot perquè aquest retorn porta implícit un trasllat cultural de característiques molt més potents que quan els colonitzadors només hi estaven de forma eventual tot esperant retornar a la metròpoli. És evident que les conseqüències son força diferents. Segons els meus pares la acumulació de saviesa i cultura d’un determinat país només té sentit en el lloc d’origen. Traslladar tot aquest bagatge al país d’arribada és un contrasentit i sobretot un focus de conflictes latents. Consideren que cada ciutadà del món ha d’adaptar-se al lloc d’arribada, al clima, la llengua, les tradicions, els sistemes econòmics. Ha  d’integrar-se i assumir els costums del país d’acollida per tal d’esdevenir un ciutadà de primera amb drets i deures i no només adaptar-se al que li interessa. Diuen els meus pares. Sovint em discuteixo amb ells, però les seves argumentacions em superen. I a mi, personalment no em preocupa gaire. Què cadascú faci el que vulgui. Però si els dic això m’atabalaran.”

     El pare de la Evelyne estava doctorat en biotecnologia i la mare era antropòloga i si bé dissentien en moltes qüestions en aquesta estaven gairebé d’acord. Eren opinions difícils de mantenir davant de la intel·lectualitat esquerrana i escleròtica del seu país i probablement de la majoria dels països occidentals que advocaven per la anomenada multiculturalitat i titllaven els que no hi estaven d’acord gairebé de xenòfobs o racistes. Els pares de la Evelyne afirmaven que multiculturalitat era sinònim de ghetto i que en el fons el que se’ls hi negava als nouvinguts era el dret d’integrar-se amb totes les consideracions i drets al país d'acollida. Que aquell invent de la multiculturalitat s’havia ordit i planificat en els foscos despatxos de les grans corporacions politiques, econòmiques i militars, en els llòbrecs i maquiavèl·lics centres del poder mundial per tal de dispersar la difícil i endèmica capacitat associativa dels treballadors, d’impedir la cohesió social de les democràcies, d’embrutir les classes mitjanes del món en debats estèrils i aprofundir en la separació dels grups humans tot acostant-los al màxim perquè friccionin de tal manera que esclati la violència entre ells. L’Evelyne pensava que els seus pares a vegades veien conspiracions a on només hi havia la necessitat de buscar-se la vida, però, se’n guardava prou de discutir amb ells. Tret d’aquestes elucubracions mentals els seus pares eren molt bones persones i se’ls estimava molt. 

     També deien els seus pares que no deixava de ser simptomàtic el fet que els poders econòmics i politics, grans defensors de la multiculturalitat siguin els primers en exercir i legalitzar pràctiques tan execrables com la deslocalització de les empreses, cosa que no deixa de ser incoherent, doncs, per què defensen que qualsevol tingui dret a viure al país que vulgui si desprès li prens la feina i te’n vas precisament a aquell país d’on han marxat? Pels seus pares era esgarrifosa la total impunitat de les grans corporacions econòmiques en front a les lleis. Més esgarrifós era que els politics adeqüessin les lleis a mida dels grans interessos corporatius econòmics. Aquesta mundialització de la economia concentrada en poques mans arriba fins a les multinacionals de la alimentació i la agricultura fomentant el cultiu d’una única llavor transgènica i patentada en detriment i destrucció de totes les altres. Això també passa amb els medicaments, amb l’energia, etc. i segurament que si un dia poden controlar l’atmosfera podran fer pagar per respirar. L’Evelyne no acabava de veure la consistència d’aquests arguments, però, si que sabia per haver-ho escoltat en una conferencia sobre agricultura ecològica que a hores d’ara s’havien perdut el setanta per cent de les llavors mundials. Potser una mica de raó tenien.   
     
     Segons els seus pares, la societat com més disgregada estigui més fàcil és manipular-la. Però, el que trobaven més sorprenent els pares de l’Evelyne és que els intel·lectuals d’esquerra de la majoria dels països hi estesin d’acord amb aquesta interpretació arbitraria de la gran família humana, amb aquesta organització del Gran Germà Mundial i que, ells, els d’esquerra, tan repatanis a la uniformització, defensessin una universalització de la diferència arreu del món en detriment de la diferència autòctona. 

     -Ai! Pobre esquerra! -exclamava sovint el pare de l’Evelyne. -Que n’està de desorientada! au! defensem els drets de les cultures a ser multiculturals allà on vagin i al mateix temps ataquem la globalització i la deslocalització. Per deu! Com es menja tot això! Que n’és de difícil ser orfes, perquè es així com es senten els esquerrans amb la caiguda del mur de Berlin, l’esfondrament de Rússia i el deteriorament del pensament socialista. Estan orfes de filosofia, de pensament i d’ideals i no saben on agafar-se-. 

     La Evelyne va tornar a mirar al seu voltant. Els viatgers havien canviat força des que es va adormir. Fins i tot li va semblar que quasi bé tots parlaven anglès. “Bé, el nivell cultural dels catalans va pujant encara que només sigui amb l’aprenentatge de l’anglès, tot i que a mi se’m refot, però, val a dir que això es bo” El tren estava minorant la marxa. Es van començar a entreveure llums al final del túnel. Els xerrics dels frens eren ensordidors. La claror del fons s’acostava ràpidament. Fins que finalment va aparèixer l’estació. Els focus de les andanes varen anar passant per les finestretes mentre el tren s’aturava. Es va aixecar ràpidament del seient. Era conscient que tenia pressa. Tenia temps de fer els corresponents transbordaments però tampoc se la volia jugar. El moviment del tren amb la frenada li va fer perdre l’equilibri i es va agafar a la senyora gran que li va clavar una mirada molt poc amistosa mentre murmurava alguna cosa que no va entendre. –Ho sento senyora-. Va dir al mateix temps que agafava la maleta.  Es va confondre amb tota la resta dels viatgers que també volien baixar. En arribar a la porta va sortir disparada del vagó per les empentes dels que estaven darrera seu i una mica més es fot de lloros. Es va fer pas a traves dels que esperaven per entrar. Tota aquella gent la confonia. Quan aconsegueix desfer-se de l’embolcall humà mira al seu voltant. “Em sembla que això no es la plaça de Catalunya”. Es va dir mentre tenia un lleuger calfred. “On carai estic? Si m’he tornat a equivocar ara si que perdré l’avió. Però que carai li han fet a aquesta estació! A veure si he agafat el metro sense adonar-me! però no, he agafat el tren a Cerdanyola, però... no potser, coi! que estic farta d’agafar el tren en aquesta estació, coi! que allà nomes passen els de la RENFE. No pot ser. No ho entenc. Aquesta estació no la conec. He d’anar a informació o preguntar a algú.” Es va acostar a una parella de noies que xerraven animadament. 

     -Ei, perdoneu, és que em sembla que m‘he perdut, per anar a l’estació de Sans que he de fer?-. Les noies se la van quedar mirant amb cara estranya i li van etzibar un claríssim, què? en anglès. La Evelyine va respondre -a vaja, no sou d’aquí, doncs, poc em podeu dir, oi? res, res, doncs, gràcies, gràcies-. I es va allunyar de les noies. A l’altra banda va veure un altre desconegut, un senyor gran i panxut i s’hi va acostar. –Perdoni, sap que he de fer per anar a l’estació de Sans?-. L’home llegia el Times i llavors es va adonar que segurament aquell senyor tampoc la podria ajudar. “Però on nassos s’han posat els catalans avui? Tanta metròpoli, tan turista em farà perdre l’avió, recony!.” Però, el senyor molt amablement li va preguntar en anglès  –d’on és vostè senyoreta? -.  La Evelyne reconeixia aquella pregunta i li va respondre amb francès, conscient que no l’entendria, va dir que era francesa i que estava fent un Erasmus a Barcelona, però, que havia de anar a l’aeroport i no trobava l’estació de Sans.  –Sans Estació -va repetir. –Sans Estació? -va respondre el senyor. Li va dir que no amb el cap i li va semblar que deia que no l’havia escoltat mai el nom d’aquella estació, també li va semblar que deia alguna cosa de vint anys i va entendre que feia vints que vivia a la ciutat més o menys. “On coi m’he fotut?.” Va tornar a carretejar la maleta mentre anava mirant al seu voltant, un voltant que era del tot incomprensible. De sobte va veure dos policies alts i cepats. Si va acostar ràpidament i sense ni tan sols saludar els va abocar la pregunta d’una revolada. 

     -Perdoni’n, m’he perdut, no sé on estic i no entenc res, he d’anar a l’aeroport per agafar l’avió cap a Paris i si no em diuen ràpidament que he de fer el perdré-. Els policies se la van quedar mirant amb cara de no entendre res. Un d’ells que semblava sud-americà és el que li va respondre  en  castellà  –perdoni, però, no l’entenc, d’on és vostè senyoreta? espanyola potser?-.  La Evelyne ja no podia més i va esclatar –perdoni, perdoni, ja n’estic farta d’aquest color, sóc francesa, collons! parlen francès? o espanyol? o català? perquè la broma ja comença a ser un xic pesada, vull anar a Paris, vull un tren, vull l’estació de Sans, hòstia!-. Va dir fora de sí i feta un sac de nervis. –Ok, ok, posis tranqui-la senyoreta, jo parlo espanyol senyoreta, m’entén? Digui’m el que li passa amb calma senyoreta-. Va dir el policia sud-americà. “Collons de catalans! Jo parlo espanyol, ara diu aquest, tant es nota que sóc francesa?.”  I els va dir –miri, que em sembla que m’he perdut, que havia de baixar a l’estació de Sans per fer transbordament al tren que va a l’aeroport, sap? Tinc d’agafar l’avió cap a Paris a les 12h i si no es donen pressa el perdré, m’entén?-. Els va explicar. El policia va respondre educadament -perdoni senyoreta, no conec l’estació que vostè diu, en quina estació diu que ha pujat vostè?-.  I la Evelyne li va dir –no he dit res. He pujat a l’estació de Cerdanyola i si es donen pressa en indicar-me on esta la puta estació de Sans els ho agrairé -va contestar força alterada. –Com ha dit? -va dir el policia. –Cerdanyola -va respondre la Evelyne. -Cer...? -torna a intentar el policia.        -Cer-dan-yola -va deletrejar la Evelyne força enfadada. El policia va explicar alguna cosa a l’altre policia que no badava boca. Se la van quedar mirant una mica desconfiats i a la fi li va dir –perdoni senyoreta, però no conec aquesta estació ni he sentit mai aquest nom-. Va respondre. L’Evelyne no va poder aguantar més, i va explotar i va començar a cridar. -Estic farta! estic farta de tanta incompetència! vull anar a l’aeroport! collons! i tinc tots els drets de una ciutadana europea perquè m’atenguin com cal i deixin de fer-me perdre el temps! Em cago en la hòstia puta!-. Els policies feien cara de no entendre res. La gent dels voltants van començar a mirar el que passava amb aquells crits. Els policies es van posar més seriosos. –A veure senyoreta, no cridi i faci el favor d’ensenyar-me la seva documentació -va dir el policia sud-americà amb cara t’enfada’t. -Ostia! Ostia! això és intolerable!-. Va deixar anar la maleta que va donar un fort cop al terra, es va treure el passaport i li va donar de males maneres. El policia se’l va quedar mirant i fullejant una bona estona. Desprès el va passar al company que no parlava, que un cop ullat li va tornar. –Així que vostè és francesa -li va preguntar amb un posat ferm i amb poques ganes de fer amics. -No, sóc alemanya, si li sembla, però tinc un passaport francès, collons! Em sembla que es força evident que soc francesa! -va respondre perduts els papers i les bones maneres. El policia la va repassar de dalt a baix i se la va quedar contemplant amb una mirada força concentrada–. Però,  no veig el seu visat d’entrada senyoreta -li va dir recalcant cada paraula. –Crec, que hauria de saber, i més si és policia, que els ciutadans europeus podem viatjar entre països sense necessitat de visar el passaport -li va respondre amb una certa sorna. –Perdoni senyoreta però per viatjar als Estats Units vostè necessita visar sempre el passaport i aquest no esta visat, digui el que digui -la va contestar durament.  –Doncs, bueenu, hoome,  ja el visaré quan vagi als Estats Units, redéu!, ara el que vull saber es com anar a l’aeroport  -va contestar amb paciència i una certa sorna. El policia la mirava cada cop amb més desconfiança i anava fent mirades d’intel·ligència a l’altra policia. –A quin aeroport vol anar senyoreta? -li va preguntar. –A quin ha de ser! A l’aeroport del Prat! Collons! A l’aeroport de Barcelona, de veritat que no els entenc, i no entenc perquè em parlen en castellà si han vist que conec el català, no entenc res i començo a estar nerviosa, si us plau, si poden ajudar-me facin-ho o perdré l’avió -els va dir fortament angoixada. –Miri senyoreta, això és Nova York i suposo que ja ho sap i a més vostè no porta la documentació en regla i sembla un xic trastornada. Hauria d‘acompanyar-nos, si us plau-. Els dos policies sense dir-se res es varen posar un a cada costat, la van agafar pels braços i la van fer caminar. El policia que no parlava també va agafar la maleta amb l’altra ma. Però, la Evelyne no va parar atenció que se l’emportaven gairebé sense tocar de peus a terra. Al seu cervell  només li van quedar gravades unes paraules, això es Nova York. Va tenir un mareig que la va fer defallir i els policies la varen subjectar. –Què li passa senyoreta?-.  I la Evelyne va contestar -que ha dit de Nova York?-. Va poder preguntar. -Que es troba a Nova York senyoreta, no ho sap?-. Se la va quedar mirant amb cara de pomes agres. La Evelyne li va començar a rodar el cap i es va tornar a marejar   -Nova York -va repetir. Ells la miraven. –Però, això es impossible, fa trenta minuts estava a Cerdanyola, estava a Espanya, no pot ser! -va murmurar. –Senyoreta a vostè li passa alguna cosa i a més no té la documentació en regla, au anem!-. “No pot ser, no pot ser, no pot ser veritat.” Va començar a mirar amb mes atenció al seu voltant, les persones, com vestien, com parlaven, la publicitat, els cartells, les pintades, el mobiliari, va intentar recordar el tren, els seients, les persones... 


     Es va tornar a mirar els policies que l’estaven mig arrossegant. Tot d’una va prendre consciència que allò ben bé podia ser Nova York. No podia ser d’una altra manera. Estava a Nova York. Però al mateix temps no podia ser veritat, allò havia de ser un somni, un somni massa real i havia de sortir del somni com fos. Es va aturar. Els policies se la van quedar mirant. Va remenar per les butxaques fins trobar les estisoretes per les ungles. Els polis en veure que havia tret unes tisoretes es van posar en tensió. –Senyoreta què fa!-. Sense pensar-ho dues vegades es va clavar les estisores al palmell de la ma, i al mateix temps que feia un crit esgarrifós els polis s’hi varen abraonar aparatosament. Els policies la tenien subjectada de boca terrosa, li havien pres les estisoretes i el poli mut li estava col·locant les manilles mentre murmurava –aquesta noia és boja-. L’altre li va preguntar –per què ho ha fet senyoreta?-. -Per saber si estava somniant, ho sento –va dir. Li va dir mentre li regalimava una llàgrima per la galta. El policia sud-americà la va mirar amb desconfiança i no la va contestar. Ara sabia que allò no era un somni. La ma li feia un mal terrible, li sagnava i no podia fer res. La van fer caminar una mica a empentes. Van pujar per unes escales mecàniques. Anava observant. Les tanques publicitàries totes eren amb anglès. Cartells amb anglès. La gent parlava amb anglès. Grafits, pocs, però amb anglès. Continuen caminant per un llarg passadís fins arribar a unes altres escales mecàniques. Al final de les escales s’albirava la llum del carrer. La van fer pujar i lentament va anar apareixent com si d’una pel·lícula es tractes els edificis d’un carrer de Nova York.  El que va veure li va fer venir un altre mareig acompanyat d’una esgarrifança. “Estava a Nova York!.” Al final de les escales hi havia el nom de l’estació, Fulton Street. “Es trobava al cor de Manhattan! No pot ser! això no pot ser veritat!.”  Va tornar a perdre el coneixement. Va obrir el ulls mentre els policies li estaven donant copets a la galta. -Esta bé senyoreta?-. –Si, si -va respondre. La van aixecar i van tornar a caminar. Estava a Nova York. Les cases, els comerços, la gent, els cotxes. Els llums. Era com estar en una sèrie de televisió i ella era la protagonista. Aquella terrible percepció de no estar al lloc que s’ha d’estar la corsecava. Li semblava que estava representant una obra de teatre, però que ho feia malament. Només feia una hora que estava a Cerdanyola i en lloc d’arribar a la estació de Sans es trobava al bell mig d’un carrer de Nova York. El mareig ja no la feia desmaiar, però, persistia i a més tenia un rodament de cap que no podia aturar, una sensació estranya de estar fora de lloc, semblant a haver passat dos dies sense dormir, o el dia desprès d’una borratxera, o quan no estàs còmode amb el que t’has posat, no entenia el que passava, ho veia, ho sentia, però no ho entenia, i a sobre anava emmanillada en direcció a una renglera de cotxes de policia. “Deu meu, sé que estic a Nova York i sé que estava a Cerdanyola i sé que tot això no es possible, i no entenc  que ha passat i voldria estar de viatge cap a Paris, no entenc res, tinc una angoixa que m’estreny el pit, estic trista i em trobo absolutament estranya.” Pensava la Evelyne mentre li regalimaven les llàgrimes per les galtes. La van fer entrar al cotxe de la policia i allà asseguda va veure com anaven desfilaven els carrers de la ciutat, els cartells, la gent, els cotxes... No podia sortir d’aquell mareig continu, d’aquell esmussament del cap.  “Deu meu, que diran els meus pares, que diré a la comissaria, i com ho explico, no ho entenc, com ha passat?  he fet un viatge en el temps? qui s’ho creurà? Com ho faré per tornar? Això no és possible científicament parlant. Però sé que estic aquí i sé que no hi he de ser. Es com quan t’equivoques i no saps com resoldre-ho, com quan has mentit a alguna persona i no saps com dir la veritat, deu meu quina sensació més aclaparadora i més angoixant. I aquesta constant mareig.  Buff! Què faré? Què passarà?.” La tensió acumulada la va fer dormir. El policia mut la va mirar i va dir –esta completament boja-. El policia sud-americà va respondre –completament boja-. Van fer un gest d’assentiment i van tornar a mirar endavant mentre el cotxe, amb els llums reglamentaris fent pampallugues,  s’endinsava dins el tràfic de Nova York.

divendres, 27 d’agost de 2010

Impostos europeus en un país mediocre

Per fi! Després de trenta anys de democràcia els impostos s'equiparen a Europa. Però, senyor Blanco, suposo que la resta també. Em refereixo als serveis que rebran els ciutadans, sanitat, educació, cultura, infraestructures, ajudes a les mares... Em refereixo al sou mínim interprofessional, ajudes als emprenedors, a la seguretat quotidiana, a la immigració ... Per què serà que no m'ho crec? Per què serà que vostè pensa que som imbècils? Senyor Blanco, qui més qui menys, té amics i família a Europa. No ens expliqui històries! Sabem quins són els seus sous, quins impostos paguen i que reben a canvi. Però, la culpa no és només seva. Des de la transició democràtica, ni UCD, ni PSOE, ni PP han fet cap avanç netament democràtic i d'equiparació europea. I és lògic. Tots els nostres dirigents, empresaris i intel•lectuals, mal que els pesi, han crescut durant els quaranta anys d'una grisa i fosca dictadura. Són mediocres. Pretendre una altra cosa és com demanar que un Vega Sicília sigui bo amb ceps plantats en un desert. Un impossible. Els nostres polítics fa trenta anys que són mediocres, com els nostres empresaris, els nostres intel•lectuals, els nostres artistes i nosaltres el poble. Per haver aprofitat l'oportunitat històrica que se'ns oferia amb la mort del dictador tots haviem d'haver fet examen de consciència, entendre on estàvem, reconèixer la nostra inferioritat secular i posar tots els mitjans personals i col•lectius per créixer en tots els sentits. No es creix si no es reconeix l'error. No s'ha fet. Amb l'orgull espanyol per davant s'han perdut trenta anys que sumats als quaranta, més els que ja portàvem de retards, estem on estem. Estem en el lloc just que ens hem fabricat amb les nostres pròpies mans. Som un país mediocre amb dirigents mediocres i que malauradament tindrem un final mediocre. O no. O tindrem la sort de ser una regió alemanya.

divendres, 23 de juliol de 2010

Senyor Mas, cal fer una passa endavant


(Des de la Coordinadora Nacional del referèndum per la independència es va organitzar un enviament de correus als polítics per fer palès el descontentament amb el rebuig de la proposta de referèndum. Artur Mas va respondre i vaig aprofitar per retornar-li el correu i fer-li un seguit de reflexions personals)

Senyor Mas,
D'entrada agrair-li que m'hagi contestat.
Sóc independentista. De generacions. Des de les primeres eleccions he anat votant a raó del que s'assemblava més al meu pensament, sovint força lluny del que proposaven els partits. No pertany a cap partit polític i dubto que ho faci. De moment. Procuro fer el que puc des de la condició de ciutadà.
Desprès d'aquest anys, molts, masses, crec que tots ens hauríem d'adonar que la única sortida possible pel nostre país es aconseguir un Estat propi. De fet, és recuperar un Estat que ja teníem i que la Cort castellana ens va usurpar als vols del 1500, el que va quedar, ho ha anat intentant eliminar, segadors, 1714, Rivera, Franco... Penso que en aquests moments hi ha unes condicions polítiques, socials, econòmiques immillorables per fer aquest pas. I també penso que no hi ha gaire temps. La conjuntura mundial es dirigeix cap a una situació de creació de grans imperis, per calificar-ho d'alguna manera, grans concentracions econòmiques, polítiques, etc. Venen temps d'exacerbació unionista a tot el món amb la creença que això solucionarà els problemes. Abans de que ens arribi i ens impedeixi actuar, i arribarà, perquè és la única sortida que té España.  Abans que ens arribi l'annexió total, i aquest cop crec que serà per sempre, ens n'hem de sortir. Hem de tenir la possibilitat de funcionar com un país sobirà. Ara bé, això ho haurien  de liderar les forces polítiques i intel·lectuals del país. A hores d'ara hi ha un evident desconcert. Desconcert entre els polítics. Desconcert entre la massa independentista. Desconcert entre els catalans. Si es parla amb la gent, s'escolta la radio, es llegeix la premsa, es percep aquest desconcert. Se sap que passa alguna cosa, però no es tenen clares les coordenades. Falta saber quin és el camí i com el fem. Senyor Mas, no podem estar vint anys més intentant trobar un hipotètic encaix, amb concert o sense. Què ens importa el concert! Què ens importa si no volen dir que som una nació! Hem d'estar lluitant vint anys pel concert i perquè incloguin el terme nació en els seus papers? És més fàcil. Un Estat propi on no cal dir si som o no som una nació. Un Estat propi on ens administrem la pròpia riquesa creada amb les nostres mans. Cal endegar la via de la llibertat. I això s'ha de fer ràpid. No hi ha temps. I no passa res si es fa ràpid. Exemples en tenim suficients a Europa. Afortunadament, a hores d'ara, no passa res. No cal que ningú ens digui si podem o no podem fer un referèndum. No vindran els tancs, i això és una gran noticia, no vindran els tancs. Ho fem i prou. Cal un lideratge clar en aquest sentit. I CiU hauria de definir-se. Sense clau política interessada. I no pensar a llarg termini. I no pensar que en treure'm. No treure'm res. Ens ho prendran tot si volen. I tot això ho hauria de fer entendre a la militància. I la militància als votants. I els votants a tota la societat. Però, això és el primer pas, i al meu entendre el més fàcil. Aconseguida la independència vindrà la negociació amb España que pot ser molt difícil, em refereixo al repartiment del patrimoni, la organització de les relacions de tot tipus, energètiques, econòmiques, comercials, etc. En aquest àmbit és on més ens hem de preparar. Finalment, quin tipus de país volem? Perquè, és evident que alguna cosa s'ha de pensar. Miri si hi ha feina a fer. No podem perdre el temps barallant-nos amb Madrid. Això és història. Hem de treballar en aquests tres grans temes: Independencia, i per tant fer entendre a la societat que aquest pas es necessari i despres actuar. Negociació, i per tan tenir els petracols preparats per fer-ho amb contundència. Constitució, i per tant la oportunitat de posar les bases per crear un pais modern, just, habitable, culte, sobretot culte. Crec que vostè i la resta de representants polítics tenen  una gran responsabilitat per endegar un camí certament diferent però de ben segur que es el que tots volem. Però són vostès que l'han de liderar. O ens trobarem en una situació semblant al període anterior a la guerra civil. Una societat civil molt forta que no va saber controlar aquella immensa energia i uns polítics que no varen saber liderar aquella situació. No tornem a caure en els mateixos errors. I ara la societat civil es torna a moure, torna a agafar empenta. Senyor Mas, vostè lidera un partit prou important, potser guanya les eleccions. I potser pensa que podrà dirigir el país com es va fer en el passat. Crec que s'equivocaria. Les circumstancies han canviat. I si només arriba a governar quatre anys voldrà dir que s'ha equivocat de totes totes. M'agradaria pensar que sabrà estar a l'alçada de les circumstàncies. I no oblidi que vostè i la resta de polítics son la punta de la llança, són els líders que han d'anar al davant. No pot ser, com la passada manifestació, que el poble faci de punta. I aquest va ser el resultat, es miri com es miri. Els líders varen ser els convidats del poble. Personalment, aquesta dada m'indica l'inici de la tragèdia. El poble no té el pilot de la nau. Per no tenir, no té ni capità ni cartes de navegació. Ho han d'arreglar. I cal un cert grau de gosadia. Hem de fer nosaltres la història. No que ens l'escriguin d'aquí uns anys.
Potser m'he allargat massa. Demano disculpes.

Cordialment
Frederic Roig Boada

NOTA: Estic llegint a Alexandre Deulofeu. Li recomano la seva lectura per aquestes vacances. Podrem estar en desacord amb el seu sistema d'anàlisi històric o algunes de les seves interpretacions, tot i que va predir la pujada d'Alemanya i l'esfondrament de l'URSS, però, hauríem d'aprofitar les seves reflexions i aplicar-les al moment actual.  

dimarts, 1 de juny de 2010

Puntualitzacions

En relació a l'escrit anterior vull fer un seguit de puntualitzacions. Primer, crec en una Catalunya on tothom tingui el seu lloc. Segon, crec què són catalans tots aquelles que ho decideixen ser. Tercer, no hi ha catalans de primera, segona o tercera categoria, tots tenim els mateixos drets i deures. Quart, en una propera Catalunya independent tant se'm dona la llengua, el color, etc. Cinc, evidentment que defensaré la llengua i les tradicions pròpies, però, sense xafar les altres sensibilitats. Dic això, perquè pot semblar que defensant els drets democràtics de la dona islàmica se'm pugui titllar de racista o xenófob i res és més lluny del meu pensament.  

divendres, 28 de maig de 2010

Vel en llibertat?

(Aquest escrit va estar fet arran de la polèmica del vel. Crec en la democràcia, però no en la seva utilització manipulativa. Si es permet la perversitat del llenguatge, ens podem trobar amb situacions com la de l'Alemanya nazi. Cal estar alerta.)

Sembla que les associacions islàmiques de Catalunya i Espanya de cop i volta s'han convertit a la democràcia. Estem de feliç enhorabona. Tant és així que reclamen democràticament uns drets per a les seves dones que a les nostres latituds ja fa anys, no molts, que els van conquerir. No obstant això, hom rasca una mica i troba que darrera d'aquests drets hi ha una imposició religiosa que impedeix el dret a opinar a la mateixa dona islàmica. I si seguim rascant ens trobem que als països d'origen islàmic qualsevol dona occidental que els visiti per feina o turisme està obligada a portar el coi de vel. I ja amb les ungles fetes pols tenim la sorpresa que en tots els països islàmics no existeix democràcia i que és la religió la que teocràticament determina la vida de les dones. Si us plau! Com podem permetre al nostre país aquesta mena de cinisme islàmic? Aquí exigeixen uns drets que al seu país són obligacions de les seves dones per la gràcia d'Ala. No acabo d'entendre com els intel·lectuals, pensadors i polítics del nostre país poden arribar a combregar amb aquesta enorme roda de molí. No entenc ni que s’hagi de discutir el tema. No m'entra al cap com poden donar suport a una obligació que, de tots és sabut, és una humiliació per a la dona. Que darrere s'amaga una idea religiosa que considera la dona inferior a l'home amb dret a lapidar-la. Pot una dona occidental passejar per un país islàmic amb minifaldilla i la cabellera al vent? Ho pot fer una dona islàmica? Pot la Reina d'Espanya, per posar un exemple, assistir a una recepció islàmica sense posar-se el vel? Es poden construir esglésies amb llibertat de culte en tots els països islàmics? Pot una dona occidental opinar en aquells països? I aquestes actituds islàmiques no són ni xenofòbies ni racismes, cert? Si us plau senyors! a Catalunya i a Espanya es va a cara descoberta i a protestar a l'Aràbia i adlàters que és on cal democràcia. 

dimecres, 26 de maig de 2010

La Revolució Verda

La porta de casa es va tancar amb estrèpit . La Rosamaria no podia perdre el tren. Si el perdia rebria una multa per no haver complert amb el deure de Mantenidora Ciutadana. Abans de pujar a la bicicleta va controlar que hi fos tot el que havia de portar: estisores de podar, canyes, fil, pala, rasclet, polvoritzador, aigua... 
Es va llençar amb la bici dins el corrent de milers de bicicletes que circulaven pel carrer. Des que varen guanyar les eleccions estatals i autonòmiques, el PVS, Partit Verd i Sostenible, el país i les ciutats havien canviat radicalment. Hi va haver una dura oposició. Però, la força de la majoria es va imposar i, és clar, el PVS ara disposava també d’exèrcit. Va ser una debacle monumental. Van apostar pel transport verd i sostenible i varen prohibir de la nit al dia qualsevol tipus de transport individual. Els transports col·lectius acceptats varen ser els que funcionaven amb electricitat. Trens, metros,  tramvies, autobusos i autocars elèctrics. Des de llavors les ciutats eren travessades per milers de tramvies que circulaven amb més o menys soroll.
Però, el gruix important de la mobilitat als carrers eren les bicicletes. Milers i milers de bicicletes omplien els carrers, les places i les carreteres de les ciutats; de les comunitats autònomes, de tot l’Estat. Les ciutats havien esdevingut estranyament silencioses. Quan les bicicletes s’aturaven davant un semàfor, només s’escoltava la remor sorda de centenars de sabates trepitjant el carrer. La revolució verda havia triomfat plenament. Tots els trens, tramvies, autobusos, etc. eren oberts per dalt per tal que poguessin sortir les plantes de l’interior i perquè tothom respirés l’aire pur de l’exterior. Per evitar els espais tancats. Aquesta filosofia impregnava qualsevol àmbit de la activitat ciutadana.
La Rosamaria va arribar esbufegant a l’andana. Una andana que semblava un jardí botànic. Hi havia tal exuberància de plantes i arbrets que, fins i tot grups d’ocellets havien anidat. Aquí i allà l’eslògan de moda: Transports verds i sostenibles. A banda dels usuaris de tant en tant es creuava amb els EVMA, Equip Verd de Manteniment de Andanes.  
Va entrar al seu tren i va saludar als component del EVMT, Equip Verd de Manteniment de Tren, que ja estaven treballant. Els equips de manteniment tenien assignades les àrees de treball que apareixien diàriament a les llistes de l’ajuntament. Ningú s’escapava de formar part d’un equip de manteniment al tren ,andana, carrer, parc, comerç... Era obligat i la negació comportava la presó immediata. Entre seient i seient hi havien unes jardineres amb plantes i flors que s’havien de podar, curar i regar. També calia vigilar les jardineres grans que estaven entre cada grup de vuit seients i situades al mig del passadís del vagó. A aquestes jardineres creixien grans plantes i arbusts i fins i tot petits arbres que s’enlairaven fins sortir pels sostres oberts. Sostres que es mantenien oberts dia i nit, hivern i estiu. Els sistemes de calefacció i refrigeració feia temps que s’havien suprimit. A l’hivern calia anar abrigat al transport públic.

Mentre complia amb el seu deure pensava com trobar els Pistons. Els Pistons era un grup dissident que es reunia a subterranis desconeguts i feien anar les motos fins quedar intoxicats pels fums i els gasos. Era un grup radical que volia enderrocar el govern verd. Però, era molt difícil contactar amb ells, doncs, estaven perseguits com a terroristes perillosos. També havia sentit parlar de la existència d’un altre grup, aquest més nihilista, que no pretenia enderrocar el govern, només deixar-lo en ridícul. Era un grup que es dedicava a fumar pels descosits amb el propòsit de malmetre amb el mínim temps possible els pulmons. La policia els perseguia perquè cada mort per emfisema era un descrèdit nacional.
La Rosamaria, mentre polvoritzava les plantes sospirava per un aire més viciat, per l’olor de la benzina, pels gasos dels tubs d’escapament, per espais sense flors ni plantes. “Oh deu! doneu-me coses lletges.” Pensava amb por de que descobrissin els seus pensaments íntims i ser jutjada com a terrorista ciutadana.

divendres, 21 de maig de 2010

La classe política: la fi d’un estament


               S’ha acabat. Aquells  politics nascuts amb la democràcia han complert el seu periple. Han estat útils fins que s’han fet inútils. I han començat a ser inútils quan s’han convertit en “classe política” La democràcia, un dels millors invents de la  historia del pensament polític i social de la humanitat, ha necessitat d’aquests intermediaris entre el poble sobirà  i els executors del bé comú. Però, els intermediaris s’han convertit en vulgars reietons i baronets.
En trenta anys s’han desactivat tots els sistemes de representació social i civil amb l’esperança que els que agafaven el relleu, els politics, se’n ferien càrrec amb el mateix desinterès. No ha estat així. S’han convertit en “classe política” Ni defensen, ni organitzen ni els preocupa la societat. Només els vots. Menteixen i en diuen política. Enganyen i creen comissions. Amb els ulls posats al seient que els permetrà continuar vivint de l’empresa pública.
 L’actual crisi espanyola neix de la incapacitat per crear un sistema productiu correcte, mal etern de les Espanyes, que des dels anys seixanta s’equilibra amb els guanys del turisme i recentment amb el miratge del totxo. En trenta anys, ni esquerra, ni centre, ni dreta, no han sabut crear el que des del neolític és la base de la riquesa: la producció i el mercat.
Afegim al desgavell nacional, la aportació dels especuladors, anomenats eufemísticament sistema financer. Un sistema amagat darrera els bancs que ha desestabilitzat el món amb una total impunitat. I la “classe política” se’n fot del poble creant uns premis especials concedits a bancs i especuladors en forma de crèdits públics, amb diners dels ciutadans per tal de valorar la seva aportació a la crisi mundial.
Per acabar, la inoperància i incapacitat de dirigir l’empresa pública espanyola es soluciona baixant el sou dels treballadors públics. Si cal disminuir despesa publica vol dir que es gastava més del compte i això en una empresa normal seria motiu d’acomiadament. Un malbaratament públic que va començar amb la creació de catorze administracions autonòmiques més, amb PER’s i succedanis, continua amb el manteniment de les diputacions, amb la duplicitat, triplicitat o més de competències, amb la continuïtat de ministeris inútils, amb el pagament de càrrecs, informes, comissions, consultories, tècnics, empreses d’assessorament... Amb l’estupidesa de les campanyes de publicitat per explicar la feina que tenen la obligació de fer.
Hi ha una ràbia continguda que no es reflecteix als mitjans de comunicació. Ràbia per la incompetència política. Ràbia contra els filibusters de les finances que haurien d’anar a la presó pel sols fet d’enfonsar a un país o una empresa. Ràbia davant l’evident restricció dels crèdits als emprenedors. Ràbia al tenir consciència que treball i empresa poden solucionar la crisis i no es faci res. Ràbia contra els politics que no van legislar en el seu moment l’evident disbauxa del totxo. Que no van frenar i no frenen les especulacions bancàries. Que continuen funcionant com a “classe política” i no com a representants del poble.
La democràcia ha de fer un altre pas endavant. Cal una revolució democràtica. Hem de canviar les peces inútils del sistema. La “classe política” s’ha acabat i hem de crear una altra cosa. Els únics que en aquest moments comprenen el problema són el poble,  els treballadors, alguns empresaris, artistes, autònoms, creadors, intel·lectuals... en definitiva tots els que fan i creen riquesa. Cal posar-se d’acord i acomiadar definitivament a la “classe política” que ha malbaratat el capital polític i les arques de l’Estat. Ens cal que el govern el porti qui hi entén d’eficàcia, treball i sentit comú. A la “classe política” li convé tornar a treballar i veure les coses des de baix per aprendre de les barrabassades que han fet.   

dissabte, 24 d’abril de 2010

Temps fugit

Van entrar corrents dins el vagó. Varen seure, una a cada finestra. Va arrencar el tren. Anaven a Barcelona com cada principi de mes. Va encastar el front i el nas al vidre. Els pals de la llum van començar a córrer. Com cada inici de mes aquells soldats la perseguien, l’avançaven, es paraven i guaitaven. Al darrera dels seus protectors naixien i morien els camps verds, els boscos atapeïts i les masies solitàries. Eren postals que la finestra li anava mostrant. Quan tornaven de Barcelona els seus protectors encara estaven allà, esperant-la, preparats per escortar-la. Però, de nit era més perillós. Els vigilants havien de córrer entre les ombres trencades per aquelles ràfegues de llums solitàries que venien i marxaven. Atacaven per dalt, per baix. Era una lluita aferrissada. Eren essers fugissers que mai podien aturar.

Sa germana es va casar. Els pares van morir. Cada primer de mes agafava el tren per anar a Barcelona i recordar aquelles històries que va viure amb el front i el nas encastat al vidre. Una màgia infantil irrecuperable. Cada primer de mes es trobava al mateix noi que llegia el mateix llibre davant seu. Li coneixia cada racó del seu rostre. Cada moviment de les seves mans quan passava el full. L’estimava com mai havia estimat a cap home. De tant en tant aixecava el cap i es quedava contemplant la finestra amb una mirada absent. Cada primer de mes li pentinava els seus negres cabells amb la mirada i li eixugava els llavis amb un petó.

Ajudada pel bastó va anar al seu seient. Anava a Barcelona. Com cada primer de mes. Mentre ell vivia i anaven plegats. Amb les mans agafades. Mirant per la finestra. Recordant altres temps. Cada primer de mes anava sola a Barcelona. Recordant uns anys feliços d’infantesa. Recordant uns anys feliços amb l’estimat. Estava sola al vagó. Estava sola a la vida. Res a on mirar. Res per esperar. Per la finestra continuaven passant aquells vells cavallers que de petita l’avien escortat. Mes enllà ja no distingia que hi podia haver. Records de boscos i de llums. Records del front i el nas freds. Records de mirades furtives. Records de mans tèbies que la premien. Va tancar els ulls. Tota una vida asseguda al tren per anar a Barcelona. Tota una vida feliç en el vagó de cada primer de mes.

LA QUIMETA (versió 2)

La Quimeta va pujar al tramvia. Portava una minifaldilla texana sobre uns leggins negres. Als peus unes Munich de color lila. Al coll un mocador vermell  i al cap un barret de llana de color blau. Es sentia guapa i feliç. Va buscar un seient al costat de la finestra. El Thomas li havia explicat molt bé al facebook què havia de fer. Estava molt il·lusionada. Feia tres mesos que havia trobat aquell amic especial. Avui és coneixerien. Havien parlat de tantes coses que li semblava que sempre havien estat junts. Era l’amor de la seva vida. Estava nerviosa perquè era un dia molt especial i per això el Thomas li havia dit com li agradaria que anés vestida. Es trobarien a la granja del final de trajecte.  A mesura que s’acostava a la parada final, el vagó del tramvia anava quedant més buit.

Va tancar els ulls per assaborir aquella sensació de viatjar tan plàcida, sense sotracs inesperats, sense  frenades ni accelerades. Un dia mirant l’àlbum de fotos del seu avi va quedar astorada al descobrir una Barcelona plena de tramvies. El seu avi li va explicar que fa molts anys era el medi de transport habitual a Barcelona. -I per què els varen treure? -li va preguntar. -La modernitat neta meva, la modernitat. Varem embogir amb els cotxes i del transport col·lectiu vam passar al transport individual. I així estem -li va respondre. –Doncs a mi m’encanten els tramvies avi! –va dir la Quimeta. El Thomas també era del seu mateix parer. De fet poques vegades havien discutit, I amb el temps era capaç  d’acceptar les seves opinions. Aquest era un aspecte del Thomas que més admirava, aquesta manca d’orgull  masclista.

Final de trajecte. La Quimeta va baixar del tramvia. Es va dirigir cap a la granja on havien acordat trobar-se. Era una zona tranquila i agradable. Hauria preferit un lloc més romàntic, però, si el Thomas li ho havia demanat de trobar-se allà ho faria. El volia fer feliç. Es va esperar una mica, abans d’entrar. El conductor del tramvia estava trucant per telèfon. Se li va accelerar el cor. A mesura que apropava la ma al mànec de la porta més nerviosa estava. Va entrar. Una alenada d’olors de nata, xocolata i melindros li va espetegar a la cara. El local estava completament buit tret de l’última taula. Hi havia una persona d’espatlles amb un barret blau al cap i un mocador vermell al coll. Tal com havien acordat. S’hi va acostar. Es va posar al seu darrera. -Ets el Thomas? –va preguntar. -Sóc el Thomas -va respondre. La Quimeta es va avançar i va seure sense mirar al Thomas. Va aixecar la vista. El cor es va glaçar. El món va començar a girar al seu voltant. No entenia el que passava. Una senyora li estava somrient. Tot d’una ho va entendre tot. –M`has enganyat –va dir. -Això mai –va respondre. -El que t’he explicat de mi és la veritat -. -Com et dius? -. -Em dic Thomas, és el meu nom, no t’he enganyat -. Aquella senyora entrada en anys semblava divertida. -Sóc la teva amiga des de fa tres mesos, Quimeta -. –Sí, es veritat, som amigues des de fa tres mesos. Varen demanar xocolata amb melindros i varen parlar. Van sortir de la granja tot caminant fins el tramvia. Van saludar al conductor que remugava. Tenia una amiga. La Quimeta va tancar els ulls. El tramvia va tornar a arrencar i a mesura que lliscava per les vies la Quimeta va anar trobant la pau i l’aixopluc que sempre li havien donat els tramvies.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Tot és relatiu

La Mònica estava fent cua, esperant per validar el tiquet d’entrada al Metro. Les portes s’obrien i es tancaven ràpidament amb el temps just perquè cada usuari pogués passar. Li va arribar el seu torn. Va introduir el tiquet que la màquina va engolir i li va retornar per la ranura superior. El va recollir i les portes es varen obrir. Es disposava a passar quan tot d’una va sentir que algú s’arrapava fortament amb ella i la feia passar plegats cap dins l’estació. Es va girar i va veure un noi que d’aquella manera s’havia colat. -No et fa vergonya? -li va dir. -No tinc diners tia! -i va marxar corrent. Una dona que estava al seu costat li va comentar que això era el pa de cada dia. –Doncs, no pot ser, nosaltres paguem el bitllet i també paguem els impostos –va protestar enfadada la Mònica. -Aquesta gent hauria d’anar a la presó –va continuar. Estic d’acord amb tu. O ens posem durs o això serà la selva –va corroborar la dona. -Si no pots pagar el metro vés a peu –també diu la dona. -I tant! –afirma la Mònica. Van baixar les escales mecàniques despotricant contra l’incivisme. Es van acomiadar.

La Mònica va seure mentre esperava el Metro. Hi havia poca gent. Per la dreta s’acostava una cadira de rodes. El jove que la portava la feia avançar a cops de braços sobre les rodes. Suava. Es va aturar davant seu. La Mònica va sentir que s’acostava el Metro i es va aixecar . Es va posar a l’altra banda de la cadira de rodes. Va arribar el Metro i es varen obrir les portes. Va deixar passar els passatgers que sortien i finalment va entrar. Es va despreocupar de la cadira de rodes i del jove que la portava. Va seure. De lluny va veure com el jove de la cadira de rodes no reeixia a entrar. Li havia quedat travada la roda entre el vago i l’andana. La Mònica es va quedar mirant, com tots, pensant que potser li hauria de donar un cop de ma. Es va sentir l’avís acústic que es tancaven les portes. -Déu! -. La Monica es va aixecar espantada. Quan ja les portes s’estaven tancant, amb el perill imminent d’esclafar la cadira, va aparèixer de sobte un noi que d’una revolada va fer entrar la cadira i el jove inclòs. Els passatgers van aplaudir i ràpidament van continuar amb les seves coses. Era el mateix noi que s’havia colat abans amb ella.

Malauradament, just quan entrava la cadira passaven els supervisors. Van arribar on estava el noi i li van demanar el tiquet. El noi va dir que no el tenia. -Doncs haurà de pagar la multa o venir amb nosaltres a la policia –el van advertir. El noi es va posar vermell. La Monica, que s’ho estava mirant, es va aixecar i es va dirigir als supervisors. Els va preguntar a quan pujava la multa. La va pagar sense dir res més i se’n va tornar a seure. Havia estat un dia molt profitós. Havia après que ningú tenia la raó absoluta, que cadascuna de les persones que ens envolten tenen la seva pròpia vida i les seves pròpies circumstancies personals, que les coses no són blanques o negres, que ningú és absolutament bo o absolutament dolent i sobretot havia après que d’ara en endavant se’n guardaria prou de jutjar mai més a ningú. El metro va arrancar. La Mònica va observar com el discapacitat mirava amb ulls plorosos al noi. El noi la va mirar a ella i li va somriure.

LA QUIMETA

La Quimeta va pujar al tramvia. Portava una minifaldilla texana sobre uns leggins negres. Als peus unes Munich de color lila. Al coll un mocador vermell  i al cap un barret de llana de color blau. Es sentia guapa i feliç. Va buscar un seient al costat de la finestra. El Thomas li havia explicat molt bé al facebook què havia de fer. Estava molt il·lusionada. Feia tres mesos que havia trobat aquell amic especial. Avui és coneixerien. Havien parlat de tantes coses que li semblava que sempre havien estat junts. Ho havien compartit tot, fotos, amics, converses…  Era l’amor de la seva vida. Estava nerviosa perquè era un dia molt especial i per això el Thomas li havia dit com li agradaria que anés vestida. Potser no es trobaven en un lloc gaire romàntic, però, ell ho volia així.  A mesura que s’acostava a la parada final, el vagó del tramvia anava quedant més buit.

Va tancar els ulls per assaborir aquella sensació de viatjar tan plàcida, sense sotracs inesperats, sense  frenades ni accelerades. Un dia mirant l’àlbum de fotos del seu avi va quedar astorada al descobrir una Barcelona plena de tramvies. El seu avi li va explicar que fa molts anys era el medi de transport habitual a Barcelona. -I per què els varen treure? -li va preguntar. -La modernitat neta meva, la modernitat. Varem embogir amb els cotxes i del transport col·lectiu vam passar al transport individual. I així estem -li va respondre. –Doncs a mi m’encanten els tramvies avi! –va dir la Quimeta. El Thomas també era del seu mateix parer. De fet poques vegades havien discutit, I amb el temps era capaç  d’acceptar les seves opinions. Aquest era un aspecte del Thomas que més admirava, aquesta manca d’orgull  masclista.

Final de trajecte. La Quimeta va baixar del tramvia. Es va dirigir cap a la cruïlla on havien acordat trobar-se. No li agradava gens aquella zona tan fosca i despoblada, però, si el Thomas li ho havia demanat ho faria. El volia fer feliç. Es va esperar una mica. El conductor del tramvia estava trucant per telèfon. Del fons del carrer es va acostar una persona. Se li va accelerar el cor. A mesura que es va anar apropant va veure que era un noi. El noi, de pell extremadament blanca es va plantar al davant. Li va preguntar -ets el Thomas? -. El noi va riure. Tot d’una van aparèixer altres dos nois. Un d’ells, més aviat morenet, va dir sorneguerament -ets el Thomas?-. L’altra noi, de cabells rossos, va respondre amb veu de falset –No, ets tu- senyalant a l’altra. Els nois es van acostar més a la Quimeta. El noi de pell blanca va dir -estàs mes bona que al facebook, nena!-. I  li va posar les mans sobre els pits. Al mateix temps els altres dos nois la van subjectar fortament. La Quimeta es va marejar, no entenia res. -Però Thomas -va balbucejar. -Calla porca! -va dir el noi. Els dos nois la van començar a petonejar. De sobte, la Quimeta va prendre consciència del que estava passant i va xisclar. -Calla o et foto una hòstia    -li va dir el Thomas. Va tornar a xisclar. –Eh!-. Va sentir darrera seu. -Què collons esteu fent!-. Els nois es van girar, un home uniformat i amb una gorra al cap s’estava acostant ràpidament. –Tio, és la bòfia -va dir el moreno.  –Joder -va dir el ros. Un altre xiscle. –Eh!-. Va tornar a dir l’home que estava a punt d’arribar. El Thomas va donar una empenta a la Quimeta que va caure a terra just quan arribava el conductor del tramvia. -La mare que us va parir! Si us agafo us tallo la cigala mamons!-. Va aixecar a la Quimeta i se la va endur al tramvia. -Au vinga noia, dóna gràcies que no ha passat res, la mare que els va parir!-. El conductor va continuar remugant mentre la Quimeta plorava sense parar de pena, de ràbia i d’agraïment. El tramvia va tornar a arrencar i a mesura que lliscava per les vies la Quimeta va anar trobant la pau i l’aixopluc que sempre li havien donat els tramvies.

Any 2513

La penombra inundava l’habitacle CR23. Va obrir els ulls. –Higiene –va cridar. La cambra de descans es va tombar al mateix temps que s’obrien les comportes deixant escapar els fluxos regeneradors de nit. Quan els peus van tocar les plantilles adherents la cambra es va aturar. Estava dret. Es va dirigir a la zona 12HZ de l’habitacle. Va alçar els braços i les ones netejadores el van deixar nou. Mitja volta i es va obrir un calaix. Va agafar el protector epidèrmic AV3 i se’l va embotir. Equipament indispensable per sortir a l’exterior.

-Esmorzar! –va tornar a cridar a una superfície brillant. Es va materialitzar un dau translúcid. Amb el transportador dietètic va atraure el dau i sense tocar-lo el va portar a la boca. Va deixar anar el transportador sobre la superfície i va desaparèixer. De la banda esquerra va sortir un recipient reflectant que se li va acostar levitant fins arribar just davant de la seva boca. Va beure del recipient.

Es va dirigir a la sortida XX6. El raig d’ones protector es va esvair i va sortir a l’exterior. Vivia a la planta 623 de l’edifici From, zona 238, habitacle CR23. Era una privilegiada. Com més amunt més categoria galàctica. L’edifici s’acabava a la planta 1400. Havia d’esperar el transport que la portaria a la Central de Contribució Obligatòria al Treball. Allà es comptabilitzava l’aportació energètica de cada habitant.

El transport va arribar travessant l’aire silenciosament. Era un cuc meitat metal•litzat i meitat color vermell. Al davant portava l’identificatiu: TMB 32012. Els TMB (Transports Mundials Bidireccionals) eren la única possibilitat de comunicació dins les ciutats. Desprès de la ultima guerra al 2050 només varen quedar 500 ciutats que creixien verticalment i acollien els 10.000 milions d’habitants del planeta.

Des de llavors havien canviat moltes coses i d’altres havien desaparegut completament. Però, el transport continuava sen una eina imprescindible de supervivència. Els TMB eren els encarregats de comunicar la federació de ciutats mundials. Sense els TMB era impossible la vida sobre aquella Terra inhòspita.

Va travessar la porta. Una onada electromagnètica va netejar-la de possibles gèrmens nocius. Va seure sobre un coixí magnètic. Unes vibracions ambientals facilitaven la relaxació. Els passatgers embotits amb el protector estaven repartits indiscriminadament al llarg del cuc. Aquí i allà difusors de noticies informaven dels trajectes dels TMB. Va tancar els ulls i va cercar d’imaginar com deurien ser els transports a l’antiguitat, com es traslladaven els esser primitius de fa cinc-cents anys. Es va adormir.

El conductor

El Manuel Fernández va arribar puntualment a la primera parada del recorregut. Començava la jornada laboral. Una jornada que es perllongaria al llarg de vuit hores seguides sense parar. Va fer una ullada als passatgers que esperaven a la parada. Eren quasi bé tots clients habituals. Al ser la primera parada se’n recordava més d’ells. Al llarg del dia aniria pujant i baixant gent i difícilment se’n recordaria de cap, però, en canvi aquella colla els tenia identificats perquè cada mati amb poques variacions pujaven sempre els mateixos i deien les mateixes coses.

Va prémer el boto. Les portes neumàtiques es varen obrir. Els usuaris  van començar a pujar. Se'ls mirava com sempre. La primera va ser una noia prima i esfilagarsada. “Mira, la cara de pito hoy se ha perfumado.” –Bon dia Manolo! -va dir mentre posava el tiquet dins l’aparell. - Hola noia -.  L’aparell va sonar. –Au! Fins demà! -mentre enfilava cap a l’interior. Darrera seu va pujar un home madur i encorbatat. “Jo, el enterao, a ver qué coño me cuenta hoy.” -Bon dia Manolo-. -Bon dia –va respondre. -Saps que els nivells de contaminació a Barcelona han augmentat? –deia amb cara de circumstancies mentre posava un bitllet de 10 euros sobre el petit mostrador. - No me jodas! -contesta el Manolo. “¡Y a mí qué coño me importa, enterao, que eres un enterao!.” –Dóna’m un tiquet si us plau-. “Como siempre, compra el billete y me jode el cambio.” -Molt bé. Aquí té -li dóna el tiquet i el canvi en monedes perquè encara no havia fet calaix. “Enterao, pero, jodiendo”. Va recollir el tiquet i sense dir res més va anar cap dins l’autobús. -¡Hombre Manolo! hoy te veo bien -va dir una rossa espatarrant. “Ya llegó la Marylin Monroe del barrio,  ahora quiere que le diga lo guapa que esta ella.” -Que voy a estar bien, usted sí que parece una jovencita -va dir el conductor. La rossa va posar el tiquet a la maquina. –¡Ay! Manolo, Manolo, siempre tan zalamero -. I sen va anar a seure al seient que estava de cara als altres. Va creuar les cames i va fer un sospir. Darrera de la rossa va entrar la senyora Remei. -Bon dia Manolo. A treballar oi? -.  “Esta sí que es una señora de verdad y educada como Dios manda.” -Y que hem de fer senyora! que hem de fer! -. Piiiip!.  I va entrar. “Mira, ahora entra el amargao. ¡Pobre hombre! No ha abierto la boca ni ha sonreído en cinco años que son los que llevo haciendo este trayecto.” El senyor va passar, va validar el tiquet i se’n va anar a seure. -Hola Manolo avui anem d’excursió -van dir els dos germans  bessons.  -I a on aneu? -va preguntar Manuel. “Que felices que son estos críos, quien pudiera ser como ellos.” -Anem al Park Güell –van dir tots dos alhora. -Carai! si que us ho passareu be, eh?-. Els nens van dir –si! si! -i van marxar corrents cap el final de l’autobús. Van entrar dos joves que no van dir res, van validar el tiquet i van anar a seure.  “Asi sube la juventud, sin educación. Este país no hay quien lo arregle.” -Hola Manolo! com anem!-. “¡Joder! la Reme, hacia días que no subía, se acabó la tranquilidad, como vuelva a tirarme los tejos la mando a hacer puñetas, pero, claro, luego me denunciara, la cabrona, ¡cagon la leche!.” -Hola Reme, feia  dies que no pujaves -va respondre. -Si que t'hi fixes, em pensava que ja no t’interessava -va dir amb veu melosa. –Dona! Reme, que sóc un home casat! -va exclamar Manuel. -Ja saps que a mi no m’importa -encara més melosa. –Au vinga, Reme, que ha de pujar més gent. -Fins desprès bonic!-. ”Quien me mandaría hacer este trabajo, como se entere mi mujer la despeina.” -Me da un billete por favor -va dir  una noia amb pírcings a la boca i a les celles. – Gracias-.  “Como mi hija se ponga un pírcing se lo traga y además...”  -¡Hombre! mira quién hay aquí, don Manolo, el que perdió a los bolos la semana pasada. “Cullons! el que faltaba, mi cuñao.” –Venga, venga, entra de una vez que cierro –li va dir. –Cierra, cierra, pero no cambies de conversación. ¿Quien perdió a los bolos? –amb retintin. –¡Hostia Andreu! que estoy trabajando -va contestar. “Ahora es capaz de quedarse aquí todo el viaje a darme el coñazo mientras conduzco.”

Les portes es van tancar i l’autobús de la línia 5 es va posar en marxa.

La Llúcia

Van acabar de tocar l’acordió. La noia va passar a recollir el paperet on demanaven diners per poder menjar. Com sempre es va abstenir de donar res. No ho veia clar. I es va concentrar en el seu voltant. Va sentir aquella olor de colònia. Aquella barreja de fusta i flors exòtiques. I acompanyant la olor va tornar a escoltar la veu greu del desconegut que li havia robat el cor. Com cada dia l’escoltava darrera seu mentre parlava amb la senyora de veu carrinclona i prepotent. No entenia perquè li dirigia la paraula. Davant seu hi seia la parella habitual. Sempre discutien qui havia anat mes ràpid per arribar a l’hora al tren. Què pesats! 

Va tancar els ulls. Aquella era de les poques línies on encara subsistien les vies velles i es podien sentir els sotracs del tren. Uns sotracs que la feien endormiscar. I la feien somniar. Es veia agafada de la mà del desconegut, que havia batejat com Quim, caminant per sobre d’unes vies infinites que acabaven en una posta de sol brillant. Els crits dels nens del costat la van despertar. Anaven a l’escola. Una escola privada. Els acompanyava una institutriu. Li agradava aquella olor de colònia de nen barrejada amb la de col•legi, aquella olor de colònia cara amb l’olor de llapis i llibretes. La transportava als seus anys d’aprenentatge i recordava aquella mateixa olor de llapis, olor de trenta llapis i colònia Lavanda Puig. Dos seients més endavant continuava la discussió diària del Tomàs i la Berta. No entenia com es podia ser tan masclista i com ho aguantava la Berta. Però no era cosa seva. Va passar el jove de la pudor de peus. Això significava que aviat es pararia al tren. Van començar a xerricar les rodes amb un soroll metàl•lic. El tren es va parar. 

La Llúcia es va aixecar. Va muntar el bastó i va començar a caminar. -Vol que l’ajudi?-. Va escoltar. –No, gràcies, vaig fent, vaig fent-. Tenia el recorregut memoritzat. Des d’aquell món d’ombres es guiava pels records, pel nombre de passes, pels sorolls i les olors i no s’equivocava mai. Fent anar el bastó d’esquerra a dreta va anar caminant fins que va girar cap a la porta de sortida. -Segur que no vol que l’ajudi?-. Sempre era el mateix senyor qui li ho preguntava i mai era el seu estimat Quim que sabia anava darrera seu. Va sortir a l’andana, el soroll de les sabates i els frecs de la roba l’informaven que era ple a vessar de gent. Es va endinsar per aquell mar de llums i de persones que ella no veuria mai.

4a Edició del Concurs de Relats Curts Online

Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha convocat la quarta edició d'aquest concurs. Doncs, he decidit participar-hi. Cada relat que escrigui també el penjaré al bloc. El 25 d'abril es tanca el concurs. El 7 de maig sortirà la llista de finalistes i el 17 de maig hi haurà l'entrega de premis.

A qui l'interessi:

http://www.relatscurts.tmb.cat/aspx/ca-ES/home.aspx

dimecres, 7 d’abril de 2010

Primícia mundial

Avui ja puc parlar. Desprès de set anys explicaré uns fets què fins ara estava obligat a callar. Fa set anys els meus fills juntament amb la meva dona varen ser abduïts per una nau espacial. Tot va passar a la Platja del Trabucador. Ells em van assegurar que no, que allò era el reflex del sol, però, a mi no me la fotaran. Des de llavors quan torno a la mateixa platja els observo i miro amb una certa recança quan m'ensenyen els crancs que han pescat. Seran alienígenes?

Tràntor

...i al centre d’un nucli de deu mil estrelles, on la llum estripava la foscor al seu voltant, girava l’enorme planeta imperial, Tràntor. Però, era més que un planeta; era el batec viu d’un imperi de vint milions de sistemes estel·lars. Tenia una sola funció: la administració; un sol propòsit: el govern; i un sol producte manufacturat: la llei.
Aquell món sencer era una distorsió funcional. No hi havia a la superfície cap objecte viu que no fos l’home, els seus animals domèstics i els seus paràsits. No es podia trobar ni un bri d’herba, ni un tros de sòl sense cobrir tret dels dos-cents kilòmetres del Palau Imperial. Fora del recinte del Palau no existia més aigua que la que hi havia dins les cisternes subterrànies que subministraven el líquid element a tot el món.

L’enllustra’t, indestructible i incorruptible material que constituïa la llisa superfície del planeta era el ciment de les enormes estructures de metall que abarrotaven Tràntor. Aquestes estructures estaven connectades per voreres, unides per passadissos, dividides en oficines, ocupades  a la part inferior per immensos centres de venda al detall que cobrien kilòmetres i kilòmetres  quadrats i a la part superior pel pampalluguejant món de les diversions que naixien a la vida cada nit. Era possible donar la volta al món de Tràntor sense sortir d’aquest únic edifici conglomerat  ni veure la ciutat.
(extret de Fundació i Imperi, ISAAC ASIMOV)

Sempre que llegeixo aquest trosset tinc una cadena de calfreds al llarg del cos que em duren una bona estona. Es aquí on ens porten els polítics, els batlles de les diferents ciutats, els presidents de les comunitats autònomes, els caps de govern,  les multinacionals, els poderosos del món, els presidents de les supra-institucions mundials? Cap un món ple de carrers? Un món amb un únic govern centralitzat? Un món amb una única llavor, una única central d’energia i una única cisterna d’aigua?