Temps fugit

Van entrar corrents dins el vagó. Varen seure, una a cada finestra. Va arrencar el tren. Anaven a Barcelona com cada principi de mes. Va encastar el front i el nas al vidre. Els pals de la llum van començar a córrer. Com cada inici de mes aquells soldats la perseguien, l’avançaven, es paraven i guaitaven. Al darrera dels seus protectors naixien i morien els camps verds, els boscos atapeïts i les masies solitàries. Eren postals que la finestra li anava mostrant. Quan tornaven de Barcelona els seus protectors encara estaven allà, esperant-la, preparats per escortar-la. Però, de nit era més perillós. Els vigilants havien de córrer entre les ombres trencades per aquelles ràfegues de llums solitàries que venien i marxaven. Atacaven per dalt, per baix. Era una lluita aferrissada. Eren essers fugissers que mai podien aturar.

Sa germana es va casar. Els pares van morir. Cada primer de mes agafava el tren per anar a Barcelona i recordar aquelles històries que va viure amb el front i el nas encastat al vidre. Una màgia infantil irrecuperable. Cada primer de mes es trobava al mateix noi que llegia el mateix llibre davant seu. Li coneixia cada racó del seu rostre. Cada moviment de les seves mans quan passava el full. L’estimava com mai havia estimat a cap home. De tant en tant aixecava el cap i es quedava contemplant la finestra amb una mirada absent. Cada primer de mes li pentinava els seus negres cabells amb la mirada i li eixugava els llavis amb un petó.

Ajudada pel bastó va anar al seu seient. Anava a Barcelona. Com cada primer de mes. Mentre ell vivia i anaven plegats. Amb les mans agafades. Mirant per la finestra. Recordant altres temps. Cada primer de mes anava sola a Barcelona. Recordant uns anys feliços d’infantesa. Recordant uns anys feliços amb l’estimat. Estava sola al vagó. Estava sola a la vida. Res a on mirar. Res per esperar. Per la finestra continuaven passant aquells vells cavallers que de petita l’avien escortat. Mes enllà ja no distingia que hi podia haver. Records de boscos i de llums. Records del front i el nas freds. Records de mirades furtives. Records de mans tèbies que la premien. Va tancar els ulls. Tota una vida asseguda al tren per anar a Barcelona. Tota una vida feliç en el vagó de cada primer de mes.

LA QUIMETA (versió 2)

La Quimeta va pujar al tramvia. Portava una minifaldilla texana sobre uns leggins negres. Als peus unes Munich de color lila. Al coll un mocador vermell  i al cap un barret de llana de color blau. Es sentia guapa i feliç. Va buscar un seient al costat de la finestra. El Thomas li havia explicat molt bé al facebook què havia de fer. Estava molt il·lusionada. Feia tres mesos que havia trobat aquell amic especial. Avui és coneixerien. Havien parlat de tantes coses que li semblava que sempre havien estat junts. Era l’amor de la seva vida. Estava nerviosa perquè era un dia molt especial i per això el Thomas li havia dit com li agradaria que anés vestida. Es trobarien a la granja del final de trajecte.  A mesura que s’acostava a la parada final, el vagó del tramvia anava quedant més buit.

Va tancar els ulls per assaborir aquella sensació de viatjar tan plàcida, sense sotracs inesperats, sense  frenades ni accelerades. Un dia mirant l’àlbum de fotos del seu avi va quedar astorada al descobrir una Barcelona plena de tramvies. El seu avi li va explicar que fa molts anys era el medi de transport habitual a Barcelona. -I per què els varen treure? -li va preguntar. -La modernitat neta meva, la modernitat. Varem embogir amb els cotxes i del transport col·lectiu vam passar al transport individual. I així estem -li va respondre. –Doncs a mi m’encanten els tramvies avi! –va dir la Quimeta. El Thomas també era del seu mateix parer. De fet poques vegades havien discutit, I amb el temps era capaç  d’acceptar les seves opinions. Aquest era un aspecte del Thomas que més admirava, aquesta manca d’orgull  masclista.

Final de trajecte. La Quimeta va baixar del tramvia. Es va dirigir cap a la granja on havien acordat trobar-se. Era una zona tranquila i agradable. Hauria preferit un lloc més romàntic, però, si el Thomas li ho havia demanat de trobar-se allà ho faria. El volia fer feliç. Es va esperar una mica, abans d’entrar. El conductor del tramvia estava trucant per telèfon. Se li va accelerar el cor. A mesura que apropava la ma al mànec de la porta més nerviosa estava. Va entrar. Una alenada d’olors de nata, xocolata i melindros li va espetegar a la cara. El local estava completament buit tret de l’última taula. Hi havia una persona d’espatlles amb un barret blau al cap i un mocador vermell al coll. Tal com havien acordat. S’hi va acostar. Es va posar al seu darrera. -Ets el Thomas? –va preguntar. -Sóc el Thomas -va respondre. La Quimeta es va avançar i va seure sense mirar al Thomas. Va aixecar la vista. El cor es va glaçar. El món va començar a girar al seu voltant. No entenia el que passava. Una senyora li estava somrient. Tot d’una ho va entendre tot. –M`has enganyat –va dir. -Això mai –va respondre. -El que t’he explicat de mi és la veritat -. -Com et dius? -. -Em dic Thomas, és el meu nom, no t’he enganyat -. Aquella senyora entrada en anys semblava divertida. -Sóc la teva amiga des de fa tres mesos, Quimeta -. –Sí, es veritat, som amigues des de fa tres mesos. Varen demanar xocolata amb melindros i varen parlar. Van sortir de la granja tot caminant fins el tramvia. Van saludar al conductor que remugava. Tenia una amiga. La Quimeta va tancar els ulls. El tramvia va tornar a arrencar i a mesura que lliscava per les vies la Quimeta va anar trobant la pau i l’aixopluc que sempre li havien donat els tramvies.

Tot és relatiu

La Mònica estava fent cua, esperant per validar el tiquet d’entrada al Metro. Les portes s’obrien i es tancaven ràpidament amb el temps just perquè cada usuari pogués passar. Li va arribar el seu torn. Va introduir el tiquet que la màquina va engolir i li va retornar per la ranura superior. El va recollir i les portes es varen obrir. Es disposava a passar quan tot d’una va sentir que algú s’arrapava fortament amb ella i la feia passar plegats cap dins l’estació. Es va girar i va veure un noi que d’aquella manera s’havia colat. -No et fa vergonya? -li va dir. -No tinc diners tia! -i va marxar corrent. Una dona que estava al seu costat li va comentar que això era el pa de cada dia. –Doncs, no pot ser, nosaltres paguem el bitllet i també paguem els impostos –va protestar enfadada la Mònica. -Aquesta gent hauria d’anar a la presó –va continuar. Estic d’acord amb tu. O ens posem durs o això serà la selva –va corroborar la dona. -Si no pots pagar el metro vés a peu –també diu la dona. -I tant! –afirma la Mònica. Van baixar les escales mecàniques despotricant contra l’incivisme. Es van acomiadar.

La Mònica va seure mentre esperava el Metro. Hi havia poca gent. Per la dreta s’acostava una cadira de rodes. El jove que la portava la feia avançar a cops de braços sobre les rodes. Suava. Es va aturar davant seu. La Mònica va sentir que s’acostava el Metro i es va aixecar . Es va posar a l’altra banda de la cadira de rodes. Va arribar el Metro i es varen obrir les portes. Va deixar passar els passatgers que sortien i finalment va entrar. Es va despreocupar de la cadira de rodes i del jove que la portava. Va seure. De lluny va veure com el jove de la cadira de rodes no reeixia a entrar. Li havia quedat travada la roda entre el vago i l’andana. La Mònica es va quedar mirant, com tots, pensant que potser li hauria de donar un cop de ma. Es va sentir l’avís acústic que es tancaven les portes. -Déu! -. La Monica es va aixecar espantada. Quan ja les portes s’estaven tancant, amb el perill imminent d’esclafar la cadira, va aparèixer de sobte un noi que d’una revolada va fer entrar la cadira i el jove inclòs. Els passatgers van aplaudir i ràpidament van continuar amb les seves coses. Era el mateix noi que s’havia colat abans amb ella.

Malauradament, just quan entrava la cadira passaven els supervisors. Van arribar on estava el noi i li van demanar el tiquet. El noi va dir que no el tenia. -Doncs haurà de pagar la multa o venir amb nosaltres a la policia –el van advertir. El noi es va posar vermell. La Monica, que s’ho estava mirant, es va aixecar i es va dirigir als supervisors. Els va preguntar a quan pujava la multa. La va pagar sense dir res més i se’n va tornar a seure. Havia estat un dia molt profitós. Havia après que ningú tenia la raó absoluta, que cadascuna de les persones que ens envolten tenen la seva pròpia vida i les seves pròpies circumstancies personals, que les coses no són blanques o negres, que ningú és absolutament bo o absolutament dolent i sobretot havia après que d’ara en endavant se’n guardaria prou de jutjar mai més a ningú. El metro va arrancar. La Mònica va observar com el discapacitat mirava amb ulls plorosos al noi. El noi la va mirar a ella i li va somriure.

LA QUIMETA

La Quimeta va pujar al tramvia. Portava una minifaldilla texana sobre uns leggins negres. Als peus unes Munich de color lila. Al coll un mocador vermell  i al cap un barret de llana de color blau. Es sentia guapa i feliç. Va buscar un seient al costat de la finestra. El Thomas li havia explicat molt bé al facebook què havia de fer. Estava molt il·lusionada. Feia tres mesos que havia trobat aquell amic especial. Avui és coneixerien. Havien parlat de tantes coses que li semblava que sempre havien estat junts. Ho havien compartit tot, fotos, amics, converses…  Era l’amor de la seva vida. Estava nerviosa perquè era un dia molt especial i per això el Thomas li havia dit com li agradaria que anés vestida. Potser no es trobaven en un lloc gaire romàntic, però, ell ho volia així.  A mesura que s’acostava a la parada final, el vagó del tramvia anava quedant més buit.

Va tancar els ulls per assaborir aquella sensació de viatjar tan plàcida, sense sotracs inesperats, sense  frenades ni accelerades. Un dia mirant l’àlbum de fotos del seu avi va quedar astorada al descobrir una Barcelona plena de tramvies. El seu avi li va explicar que fa molts anys era el medi de transport habitual a Barcelona. -I per què els varen treure? -li va preguntar. -La modernitat neta meva, la modernitat. Varem embogir amb els cotxes i del transport col·lectiu vam passar al transport individual. I així estem -li va respondre. –Doncs a mi m’encanten els tramvies avi! –va dir la Quimeta. El Thomas també era del seu mateix parer. De fet poques vegades havien discutit, I amb el temps era capaç  d’acceptar les seves opinions. Aquest era un aspecte del Thomas que més admirava, aquesta manca d’orgull  masclista.

Final de trajecte. La Quimeta va baixar del tramvia. Es va dirigir cap a la cruïlla on havien acordat trobar-se. No li agradava gens aquella zona tan fosca i despoblada, però, si el Thomas li ho havia demanat ho faria. El volia fer feliç. Es va esperar una mica. El conductor del tramvia estava trucant per telèfon. Del fons del carrer es va acostar una persona. Se li va accelerar el cor. A mesura que es va anar apropant va veure que era un noi. El noi, de pell extremadament blanca es va plantar al davant. Li va preguntar -ets el Thomas? -. El noi va riure. Tot d’una van aparèixer altres dos nois. Un d’ells, més aviat morenet, va dir sorneguerament -ets el Thomas?-. L’altra noi, de cabells rossos, va respondre amb veu de falset –No, ets tu- senyalant a l’altra. Els nois es van acostar més a la Quimeta. El noi de pell blanca va dir -estàs mes bona que al facebook, nena!-. I  li va posar les mans sobre els pits. Al mateix temps els altres dos nois la van subjectar fortament. La Quimeta es va marejar, no entenia res. -Però Thomas -va balbucejar. -Calla porca! -va dir el noi. Els dos nois la van començar a petonejar. De sobte, la Quimeta va prendre consciència del que estava passant i va xisclar. -Calla o et foto una hòstia    -li va dir el Thomas. Va tornar a xisclar. –Eh!-. Va sentir darrera seu. -Què collons esteu fent!-. Els nois es van girar, un home uniformat i amb una gorra al cap s’estava acostant ràpidament. –Tio, és la bòfia -va dir el moreno.  –Joder -va dir el ros. Un altre xiscle. –Eh!-. Va tornar a dir l’home que estava a punt d’arribar. El Thomas va donar una empenta a la Quimeta que va caure a terra just quan arribava el conductor del tramvia. -La mare que us va parir! Si us agafo us tallo la cigala mamons!-. Va aixecar a la Quimeta i se la va endur al tramvia. -Au vinga noia, dóna gràcies que no ha passat res, la mare que els va parir!-. El conductor va continuar remugant mentre la Quimeta plorava sense parar de pena, de ràbia i d’agraïment. El tramvia va tornar a arrencar i a mesura que lliscava per les vies la Quimeta va anar trobant la pau i l’aixopluc que sempre li havien donat els tramvies.

Any 2513

La penombra inundava l’habitacle CR23. Va obrir els ulls. –Higiene –va cridar. La cambra de descans es va tombar al mateix temps que s’obrien les comportes deixant escapar els fluxos regeneradors de nit. Quan els peus van tocar les plantilles adherents la cambra es va aturar. Estava dret. Es va dirigir a la zona 12HZ de l’habitacle. Va alçar els braços i les ones netejadores el van deixar nou. Mitja volta i es va obrir un calaix. Va agafar el protector epidèrmic AV3 i se’l va embotir. Equipament indispensable per sortir a l’exterior.

-Esmorzar! –va tornar a cridar a una superfície brillant. Es va materialitzar un dau translúcid. Amb el transportador dietètic va atraure el dau i sense tocar-lo el va portar a la boca. Va deixar anar el transportador sobre la superfície i va desaparèixer. De la banda esquerra va sortir un recipient reflectant que se li va acostar levitant fins arribar just davant de la seva boca. Va beure del recipient.

Es va dirigir a la sortida XX6. El raig d’ones protector es va esvair i va sortir a l’exterior. Vivia a la planta 623 de l’edifici From, zona 238, habitacle CR23. Era una privilegiada. Com més amunt més categoria galàctica. L’edifici s’acabava a la planta 1400. Havia d’esperar el transport que la portaria a la Central de Contribució Obligatòria al Treball. Allà es comptabilitzava l’aportació energètica de cada habitant.

El transport va arribar travessant l’aire silenciosament. Era un cuc meitat metal•litzat i meitat color vermell. Al davant portava l’identificatiu: TMB 32012. Els TMB (Transports Mundials Bidireccionals) eren la única possibilitat de comunicació dins les ciutats. Desprès de la ultima guerra al 2050 només varen quedar 500 ciutats que creixien verticalment i acollien els 10.000 milions d’habitants del planeta.

Des de llavors havien canviat moltes coses i d’altres havien desaparegut completament. Però, el transport continuava sen una eina imprescindible de supervivència. Els TMB eren els encarregats de comunicar la federació de ciutats mundials. Sense els TMB era impossible la vida sobre aquella Terra inhòspita.

Va travessar la porta. Una onada electromagnètica va netejar-la de possibles gèrmens nocius. Va seure sobre un coixí magnètic. Unes vibracions ambientals facilitaven la relaxació. Els passatgers embotits amb el protector estaven repartits indiscriminadament al llarg del cuc. Aquí i allà difusors de noticies informaven dels trajectes dels TMB. Va tancar els ulls i va cercar d’imaginar com deurien ser els transports a l’antiguitat, com es traslladaven els esser primitius de fa cinc-cents anys. Es va adormir.

El conductor

El Manuel Fernández va arribar puntualment a la primera parada del recorregut. Començava la jornada laboral. Una jornada que es perllongaria al llarg de vuit hores seguides sense parar. Va fer una ullada als passatgers que esperaven a la parada. Eren quasi bé tots clients habituals. Al ser la primera parada se’n recordava més d’ells. Al llarg del dia aniria pujant i baixant gent i difícilment se’n recordaria de cap, però, en canvi aquella colla els tenia identificats perquè cada mati amb poques variacions pujaven sempre els mateixos i deien les mateixes coses.

Va prémer el boto. Les portes neumàtiques es varen obrir. Els usuaris  van començar a pujar. Se'ls mirava com sempre. La primera va ser una noia prima i esfilagarsada. “Mira, la cara de pito hoy se ha perfumado.” –Bon dia Manolo! -va dir mentre posava el tiquet dins l’aparell. - Hola noia -.  L’aparell va sonar. –Au! Fins demà! -mentre enfilava cap a l’interior. Darrera seu va pujar un home madur i encorbatat. “Jo, el enterao, a ver qué coño me cuenta hoy.” -Bon dia Manolo-. -Bon dia –va respondre. -Saps que els nivells de contaminació a Barcelona han augmentat? –deia amb cara de circumstancies mentre posava un bitllet de 10 euros sobre el petit mostrador. - No me jodas! -contesta el Manolo. “¡Y a mí qué coño me importa, enterao, que eres un enterao!.” –Dóna’m un tiquet si us plau-. “Como siempre, compra el billete y me jode el cambio.” -Molt bé. Aquí té -li dóna el tiquet i el canvi en monedes perquè encara no havia fet calaix. “Enterao, pero, jodiendo”. Va recollir el tiquet i sense dir res més va anar cap dins l’autobús. -¡Hombre Manolo! hoy te veo bien -va dir una rossa espatarrant. “Ya llegó la Marylin Monroe del barrio,  ahora quiere que le diga lo guapa que esta ella.” -Que voy a estar bien, usted sí que parece una jovencita -va dir el conductor. La rossa va posar el tiquet a la maquina. –¡Ay! Manolo, Manolo, siempre tan zalamero -. I sen va anar a seure al seient que estava de cara als altres. Va creuar les cames i va fer un sospir. Darrera de la rossa va entrar la senyora Remei. -Bon dia Manolo. A treballar oi? -.  “Esta sí que es una señora de verdad y educada como Dios manda.” -Y que hem de fer senyora! que hem de fer! -. Piiiip!.  I va entrar. “Mira, ahora entra el amargao. ¡Pobre hombre! No ha abierto la boca ni ha sonreído en cinco años que son los que llevo haciendo este trayecto.” El senyor va passar, va validar el tiquet i se’n va anar a seure. -Hola Manolo avui anem d’excursió -van dir els dos germans  bessons.  -I a on aneu? -va preguntar Manuel. “Que felices que son estos críos, quien pudiera ser como ellos.” -Anem al Park Güell –van dir tots dos alhora. -Carai! si que us ho passareu be, eh?-. Els nens van dir –si! si! -i van marxar corrents cap el final de l’autobús. Van entrar dos joves que no van dir res, van validar el tiquet i van anar a seure.  “Asi sube la juventud, sin educación. Este país no hay quien lo arregle.” -Hola Manolo! com anem!-. “¡Joder! la Reme, hacia días que no subía, se acabó la tranquilidad, como vuelva a tirarme los tejos la mando a hacer puñetas, pero, claro, luego me denunciara, la cabrona, ¡cagon la leche!.” -Hola Reme, feia  dies que no pujaves -va respondre. -Si que t'hi fixes, em pensava que ja no t’interessava -va dir amb veu melosa. –Dona! Reme, que sóc un home casat! -va exclamar Manuel. -Ja saps que a mi no m’importa -encara més melosa. –Au vinga, Reme, que ha de pujar més gent. -Fins desprès bonic!-. ”Quien me mandaría hacer este trabajo, como se entere mi mujer la despeina.” -Me da un billete por favor -va dir  una noia amb pírcings a la boca i a les celles. – Gracias-.  “Como mi hija se ponga un pírcing se lo traga y además...”  -¡Hombre! mira quién hay aquí, don Manolo, el que perdió a los bolos la semana pasada. “Cullons! el que faltaba, mi cuñao.” –Venga, venga, entra de una vez que cierro –li va dir. –Cierra, cierra, pero no cambies de conversación. ¿Quien perdió a los bolos? –amb retintin. –¡Hostia Andreu! que estoy trabajando -va contestar. “Ahora es capaz de quedarse aquí todo el viaje a darme el coñazo mientras conduzco.”

Les portes es van tancar i l’autobús de la línia 5 es va posar en marxa.

La Llúcia

Van acabar de tocar l’acordió. La noia va passar a recollir el paperet on demanaven diners per poder menjar. Com sempre es va abstenir de donar res. No ho veia clar. I es va concentrar en el seu voltant. Va sentir aquella olor de colònia. Aquella barreja de fusta i flors exòtiques. I acompanyant la olor va tornar a escoltar la veu greu del desconegut que li havia robat el cor. Com cada dia l’escoltava darrera seu mentre parlava amb la senyora de veu carrinclona i prepotent. No entenia perquè li dirigia la paraula. Davant seu hi seia la parella habitual. Sempre discutien qui havia anat mes ràpid per arribar a l’hora al tren. Què pesats! 

Va tancar els ulls. Aquella era de les poques línies on encara subsistien les vies velles i es podien sentir els sotracs del tren. Uns sotracs que la feien endormiscar. I la feien somniar. Es veia agafada de la mà del desconegut, que havia batejat com Quim, caminant per sobre d’unes vies infinites que acabaven en una posta de sol brillant. Els crits dels nens del costat la van despertar. Anaven a l’escola. Una escola privada. Els acompanyava una institutriu. Li agradava aquella olor de colònia de nen barrejada amb la de col•legi, aquella olor de colònia cara amb l’olor de llapis i llibretes. La transportava als seus anys d’aprenentatge i recordava aquella mateixa olor de llapis, olor de trenta llapis i colònia Lavanda Puig. Dos seients més endavant continuava la discussió diària del Tomàs i la Berta. No entenia com es podia ser tan masclista i com ho aguantava la Berta. Però no era cosa seva. Va passar el jove de la pudor de peus. Això significava que aviat es pararia al tren. Van començar a xerricar les rodes amb un soroll metàl•lic. El tren es va parar. 

La Llúcia es va aixecar. Va muntar el bastó i va començar a caminar. -Vol que l’ajudi?-. Va escoltar. –No, gràcies, vaig fent, vaig fent-. Tenia el recorregut memoritzat. Des d’aquell món d’ombres es guiava pels records, pel nombre de passes, pels sorolls i les olors i no s’equivocava mai. Fent anar el bastó d’esquerra a dreta va anar caminant fins que va girar cap a la porta de sortida. -Segur que no vol que l’ajudi?-. Sempre era el mateix senyor qui li ho preguntava i mai era el seu estimat Quim que sabia anava darrera seu. Va sortir a l’andana, el soroll de les sabates i els frecs de la roba l’informaven que era ple a vessar de gent. Es va endinsar per aquell mar de llums i de persones que ella no veuria mai.

4a Edició del Concurs de Relats Curts Online

Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha convocat la quarta edició d'aquest concurs. Doncs, he decidit participar-hi. Cada relat que escrigui també el penjaré al bloc. El 25 d'abril es tanca el concurs. El 7 de maig sortirà la llista de finalistes i el 17 de maig hi haurà l'entrega de premis.

A qui l'interessi:

http://www.relatscurts.tmb.cat/aspx/ca-ES/home.aspx

Primícia mundial

Avui ja puc parlar. Desprès de set anys explicaré uns fets què fins ara estava obligat a callar. Fa set anys els meus fills juntament amb la meva dona varen ser abduïts per una nau espacial. Tot va passar a la Platja del Trabucador. Ells em van assegurar que no, que allò era el reflex del sol, però, a mi no me la fotaran. Des de llavors quan torno a la mateixa platja els observo i miro amb una certa recança quan m'ensenyen els crancs que han pescat. Seran alienígenes?

Tràntor

...i al centre d’un nucli de deu mil estrelles, on la llum estripava la foscor al seu voltant, girava l’enorme planeta imperial, Tràntor. Però, era més que un planeta; era el batec viu d’un imperi de vint milions de sistemes estel·lars. Tenia una sola funció: la administració; un sol propòsit: el govern; i un sol producte manufacturat: la llei.

Aquell món sencer era una distorsió funcional. No hi havia a la superfície cap objecte viu que no fos l’home, els seus animals domèstics i els seus paràsits. No es podia trobar ni un bri d’herba, ni un tros de sòl sense cobrir tret dels dos-cents kilòmetres del Palau Imperial. Fora del recinte del Palau no existia més aigua que la que hi havia dins les cisternes subterrànies que subministraven el líquid element a tot el món.

L’enllustra’t, indestructible i incorruptible material que constituïa la llisa superfície del planeta era el ciment de les enormes estructures de metall que abarrotaven Tràntor. Aquestes estructures estaven connectades per voreres, unides per passadissos, dividides en oficines, ocupades  a la part inferior per immensos centres de venda al detall que cobrien kilòmetres i kilòmetres  quadrats i a la part superior pel pampalluguejant món de les diversions que naixien a la vida cada nit. Era possible donar la volta al món de Tràntor sense sortir d’aquest únic edifici conglomerat  ni veure la ciutat.

(extret de Fundació i Imperi, ISAAC ASIMOV)

Sempre que llegeixo aquest trosset tinc una cadena de calfreds al llarg del cos que em duren una bona estona. Es aquí on ens porten els polítics, els batlles de les diferents ciutats, els presidents de les comunitats autònomes, els caps de govern,  les multinacionals, els poderosos del món, els presidents de les supra-institucions mundials? Cap un món ple de carrers? Un món amb un únic govern centralitzat? Un món amb una única llavor, una única central d’energia i una única cisterna d’aigua? 

CRÒNIQUES DE LO DELTA (i 8)

Hem arribat a la fi d’un seguit de pinzellades que han cercat de descriure un lloc de vacances. En aquest cas concret, el Delta de l’Ebre. Els llocs, siguin de vacances, de feina o d’on es viu, tenen aquella força tel•lúrica que ens obliga inconscientment a ser com som. El lloc, d’alguna manera fa a la persona. El lloc s’ha format amb la força de la natura, un fet inevitable que l’empirisme científic anomena lleis. Però, el vent, l’aigua, la terra i la llum actuen d’eixa manera perquè ho recorden. Cada gota d’aigua recorda i torna a baixar per l’Ebre, el vent recorda i torna a passejar pel Delta. Són lleis i també són la memòria dels elements que els fa ser, aglomerar-se i crear ciutats invisibles de vent, de terra i d’aigua amb una dolça harmonia que en diem natura. I allà on vivim o al lloc on estem rebem la força d’aquests pobles eterns que ens transformen i ens adapten subtilment al seu destí. El meu al Delta de l’Ebre.

CRÒNIQUES DE LO DELTA (7)

És una preciosa nit de lluna plena. La mar espurneja amb petits esclats de llum en ser esquitxada pels raigs de la lluna. Estem sols a la Platja del Trabucador. A l’esquerra i a la dreta hi ha una llengua inabastable de terra. Una estreta i llarga catifa de sorra que s’estén estranyament  sobre la mar, i que enllaça la desembocadura del Delta amb el seu braç dret, la Punta de la Banya. Cap al centre d’aquest fràgil pont de petits granets sorrencs brillen les Salines on es cultiva la millor sal del món. És un paratge màgic, un espectacle de somni, una terra de contrastos.  A una banda de l’estret desert de sorra esclaten les onades de la Mar Mediterrània amb un terrabastall infinit. A l’altra, l’aigua silenciosa de la Badia dels Alfacs acull caragols, navalles i crancs. Entremig, petits matolls on fan els nius les aus migratòries. Arreu, el vent etern del Delta que ens acaricia mentre estirats a la sorra l’aigua ens besa els peus, la lluna ens il·lumina els cossos i la remor de les onades ens adorm mentre el sol empeny la lluna a descansar.

CRÒNIQUES DE LO DELTA (6)

Cada estiu, el vent de garbí, la remor de les onades i els flaires marins em feien gitar a la terrasseta fins que un crit em despertava. -Fede!- feia la veu inconfusible de lo Angel. –aic!- continuava. I petàvem la xerradeta. Si els núvols diuen que plourà, si la crisi ha fet plegar molts barcos, si vivim massa bé, si abans es patia quan es pescava... Explica amb aquelles mans gruixudes de vell mariner. I continuem xerrant, fem canvis de govern, posem verd l’ajuntament, critiquem, ens emocionem dels nostres fills, dels seus nets i de la Ràpita... Però, sobretot parlàvem del nostre negoci més important: lo Barça. Lo Barça ens portava molts maldecaps. Què ens costaria aquell jugador. Si aquell any patiríem molt o poc. Quans entrenadors acomiadaríem. Quina tàctica feríem. Desprès d’arreglar mig món deia -au! me’n vaig a prendre la fresca!- I anava cap als eucaliptus on badava fins l’hora de dinar. Però, aquest estiu no em desperta. Aquest estiu ja no escolto el -Fede! aic! – Aquest estiu trobo a faltar lo Angel, aquest estiu ens va dir adéu per sempre i jo em vaig quedar amb un altre bon home menys.

CRÒNIQUES DE LO DELTA (5)

 Plaça del Cóc. Ens trobem al bell mig de Sant Carles de la Ràpita. La plaça va iniciar reformes fa uns quinze anys. També al passeig de Carles III. Durant uns quants estius semblava que les obres no avançaven. Llavors ningú tenia pressa. Pressa per vendre, pressa per comprar, pressa per fer diners. Eren altres temps. De sobte van esclatar la bogeria i la desmesura i en pocs anys varen créixer mes grues que palmeres. Però, la realitat va aturar allò que no va fer el seny. Tot i així a La Ràpita hi ha molts encerts. És un lloc que convida a passejar, pel Port, pel Passeig Marítim, pel Parc del Garbí, pels clubs nàutics, per les casetes dels pescadors, per la Llotja, per algunes zones urbanitzades.... Hi ha carrers on han crescut arbres, d’altres s’han fet peatonals, moltes façanes s’han rehabilitat...  A pesar de la disbauxa del totxo hom sent que l’estiujant es troba a un lloc on moltes coses s’han fet a mida de la persona i això es d’agrair.

CRÒNIQUES DE LO DELTA (4)

Guaitar el Delta de l’Ebre des de la distancia és tenir davant un paisatge impossible. Una mar de color verd envoltada per un petit fil de terra on hi espeteguen les onades d’una altra mar de color blau. En acostar-s’hi una mica més, aquell verd fimbrajant es transforma en milers de verds diferents que es passegen del verd fosc intens a un verd clar més temperat que mica a mica va engroguint. Ens hi apropem més i dins trobem canals, camins i molta vida. Pagesos amb barrets de palla controlant l’arròs. Mes enllà, al mig d’aquell verd florescent hi suren cases blanques solitàries. De sobte, sonen espetecs per espantar aus forasteres. Cap a l’horitzó un espantall balla al mig d’una superfície que ha passat del groc al marró fosc. Envoltats per l’olor característic dels arrosals tenim la certesa que amb aquell últim color la natura ens diu que l’estiu i les vacances s’han acabat i l’arròs és a punt per ser segat.

CRÒNIQUES DE LO DELTA (3)

Caminar pels carrers estrets i solitaris de la Ràpita vella ens transporta a una altra Sant Carles de la Ràpita desconeguda. Una ciutat diferent d’aquella més moderna que trobem al passeig , a la platja, al nàutic...  una ciutat paral·lela que persistirà passat  l’estiu quan la fictícia mori. Carrers silenciosos de persianes verdes abaixades , de portes mig cobertes per les xarxes fent de cortines. De tant en tant, algú està assegut a la vorera estreta badant i observant els forasters. Rere una gran portalada, trobem arrenglerades als costats unes tines de vermut rapitenc. Més endavant una porta oberta, a l’entrada, caixes de verdures, alls, ous  i melons. Del fons surt una veu que ens dona el preu dels productes. A la cantonada un bar solitari. Dins és ple a vessar d’autòctons fent la partideta. Escoltar i esbrinar que diuen és l’instant irrepetible que hom s’emporta abans de continuar descobrint. Un vell mariner assegut al portal repara una xarxa.  Xeic! quan era xicotet les barques les entravem a mar a cop de braços!- explica. I segueix ordint histories de mancances, sacrificis i postguerres suportades al sud de Catalunya.  Histories que s’oblidaran quan ell no hi sigui. Pels carrers de la Ràpita vella hi viuen els rapitencs de la ciutat real, de gent treballadora, sacrificada, que estima la seva terra. Gent sorruda i d’amistat difícil que amaguen cors nobles, generosos  i d’amistat  eterna quan es guanya.

CRÒNIQUES DE LO DELTA (2)

L’aire humit de l’Ebre ens acarona mentre la barcassa rellisca suament pel centre del riu. Aviat arribarem al final, allà on el dolç es barreja amb el salat, el corrent amb l’onada, el riu amb la mar, la sorra amb l’aigua, la força masculina del riu amb la tendresa acollidora de la mar. Lentament van desfilant els marges del riu, les palmeres, les encanyissades, les barques amollades als petits ports, els pescadors d’aigua dolça exercitant la paciència. Barrejat amb la olor de riu ens arriben els flaires del vent de mar entrelligats amb els efluvis dels arrosals. Ens avancen esportistes fent esqui o ens creuem amb barquetes on la lentitud convida a la reflexió. Al fons es veu la línia de l’horitzó marí. Quan hi arribem el riu morirà i renaixerà a un altre estat mes poderós d’aigua infinita. Potser és una metàfora de la pròpia vida. Al menys així ho esperen molts creients. Nosaltres farem mitja volta i remuntarem l’Ebre, gaudirem i retornarem al Delta de la terra i l’arròs.

CRÒNIQUES DE LO DELTA (1)

Vam sortir del Vallès  amb els coets al màxim per no perdre ni un segon de les vacances.  A l’alçada de la nuclear d’Ascó accelerem una mica més, no fos cas què...  aquesta cosa fa una certa por. Tot d’una s’apareix amb tota l’esplendor la gran plana del Delta de l’Ebre. Un tros de terra exultant de varietats cromàtiques, de formes canviants i de volums impossibles. Un espai que modifica la forma i els colors a cada instant, a cada hora, a cada any. El far blanc de la punta del Fangar ens indica on comença la borratxera de percepcions, però, no sabem on acaba aquest espectacle inversemblant, doncs, l’altra punta queda amagada darrera la tremolor dels miratges d’aquest lloc.  Terra estranya, terra dura i alhora acollidora. D’aigües traïdores i canviants, que amaguen al seu ventre el tresor de l’abundància. El Delta només estima a qui l’estima.  Mai ens cansarem de lloar el Delta, el nostre destí del preceptiu descans anual.