Vam sortir del Vallès amb els coets al màxim per no perdre ni un segon de les vacances. A l’alçada de la nuclear d’Ascó accelerem una mica més, no fos cas què... aquesta cosa fa una certa por. Tot d’una s’apareix amb tota l’esplendor la gran plana del Delta de l’Ebre. Un tros de terra exultant de varietats cromàtiques, de formes canviants i de volums impossibles. Un espai que modifica la forma i els colors a cada instant, a cada hora, a cada any. El far blanc de la punta del Fangar ens indica on comença la borratxera de percepcions, però, no sabem on acaba aquest espectacle inversemblant, doncs, l’altra punta queda amagada darrera la tremolor dels miratges d’aquest lloc. Terra estranya, terra dura i alhora acollidora. D’aigües traïdores i canviants, que amaguen al seu ventre el tresor de l’abundància. El Delta només estima a qui l’estima. Mai ens cansarem de lloar el Delta, el nostre destí del preceptiu descans anual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada