dissabte, 3 d’abril del 2010

CRÒNIQUES DE LO DELTA (6)

Cada estiu, el vent de garbí, la remor de les onades i els flaires marins em feien gitar a la terrasseta fins que un crit em despertava. -Fede!- feia la veu inconfusible de lo Angel. –aic!- continuava. I petàvem la xerradeta. Si els núvols diuen que plourà, si la crisi ha fet plegar molts barcos, si vivim massa bé, si abans es patia quan es pescava... Explica amb aquelles mans gruixudes de vell mariner. I continuem xerrant, fem canvis de govern, posem verd l’ajuntament, critiquem, ens emocionem dels nostres fills, dels seus nets i de la Ràpita... Però, sobretot parlàvem del nostre negoci més important: lo Barça. Lo Barça ens portava molts maldecaps. Què ens costaria aquell jugador. Si aquell any patiríem molt o poc. Quans entrenadors acomiadaríem. Quina tàctica feríem. Desprès d’arreglar mig món deia -au! me’n vaig a prendre la fresca!- I anava cap als eucaliptus on badava fins l’hora de dinar. Però, aquest estiu no em desperta. Aquest estiu ja no escolto el -Fede! aic! – Aquest estiu trobo a faltar lo Angel, aquest estiu ens va dir adéu per sempre i jo em vaig quedar amb un altre bon home menys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada