Hem arribat a la fi d’un seguit de pinzellades que han cercat de descriure un lloc de vacances. En aquest cas concret, el Delta de l’Ebre. Els llocs, siguin de vacances, de feina o d’on es viu, tenen aquella força tel•lúrica que ens obliga inconscientment a ser com som. El lloc, d’alguna manera fa a la persona. El lloc s’ha format amb la força de la natura, un fet inevitable que l’empirisme científic anomena lleis. Però, el vent, l’aigua, la terra i la llum actuen d’eixa manera perquè ho recorden. Cada gota d’aigua recorda i torna a baixar per l’Ebre, el vent recorda i torna a passejar pel Delta. Són lleis i també són la memòria dels elements que els fa ser, aglomerar-se i crear ciutats invisibles de vent, de terra i d’aigua amb una dolça harmonia que en diem natura. I allà on vivim o al lloc on estem rebem la força d’aquests pobles eterns que ens transformen i ens adapten subtilment al seu destí. El meu al Delta de l’Ebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada