La Llúcia

Van acabar de tocar l’acordió. La noia va passar a recollir el paperet on demanaven diners per poder menjar. Com sempre es va abstenir de donar res. No ho veia clar. I es va concentrar en el seu voltant. Va sentir aquella olor de colònia. Aquella barreja de fusta i flors exòtiques. I acompanyant la olor va tornar a escoltar la veu greu del desconegut que li havia robat el cor. Com cada dia l’escoltava darrera seu mentre parlava amb la senyora de veu carrinclona i prepotent. No entenia perquè li dirigia la paraula. Davant seu hi seia la parella habitual. Sempre discutien qui havia anat mes ràpid per arribar a l’hora al tren. Què pesats! 

Va tancar els ulls. Aquella era de les poques línies on encara subsistien les vies velles i es podien sentir els sotracs del tren. Uns sotracs que la feien endormiscar. I la feien somniar. Es veia agafada de la mà del desconegut, que havia batejat com Quim, caminant per sobre d’unes vies infinites que acabaven en una posta de sol brillant. Els crits dels nens del costat la van despertar. Anaven a l’escola. Una escola privada. Els acompanyava una institutriu. Li agradava aquella olor de colònia de nen barrejada amb la de col•legi, aquella olor de colònia cara amb l’olor de llapis i llibretes. La transportava als seus anys d’aprenentatge i recordava aquella mateixa olor de llapis, olor de trenta llapis i colònia Lavanda Puig. Dos seients més endavant continuava la discussió diària del Tomàs i la Berta. No entenia com es podia ser tan masclista i com ho aguantava la Berta. Però no era cosa seva. Va passar el jove de la pudor de peus. Això significava que aviat es pararia al tren. Van començar a xerricar les rodes amb un soroll metàl•lic. El tren es va parar. 

La Llúcia es va aixecar. Va muntar el bastó i va començar a caminar. -Vol que l’ajudi?-. Va escoltar. –No, gràcies, vaig fent, vaig fent-. Tenia el recorregut memoritzat. Des d’aquell món d’ombres es guiava pels records, pel nombre de passes, pels sorolls i les olors i no s’equivocava mai. Fent anar el bastó d’esquerra a dreta va anar caminant fins que va girar cap a la porta de sortida. -Segur que no vol que l’ajudi?-. Sempre era el mateix senyor qui li ho preguntava i mai era el seu estimat Quim que sabia anava darrera seu. Va sortir a l’andana, el soroll de les sabates i els frecs de la roba l’informaven que era ple a vessar de gent. Es va endinsar per aquell mar de llums i de persones que ella no veuria mai.