LA QUIMETA (versió 2)

La Quimeta va pujar al tramvia. Portava una minifaldilla texana sobre uns leggins negres. Als peus unes Munich de color lila. Al coll un mocador vermell  i al cap un barret de llana de color blau. Es sentia guapa i feliç. Va buscar un seient al costat de la finestra. El Thomas li havia explicat molt bé al facebook què havia de fer. Estava molt il·lusionada. Feia tres mesos que havia trobat aquell amic especial. Avui és coneixerien. Havien parlat de tantes coses que li semblava que sempre havien estat junts. Era l’amor de la seva vida. Estava nerviosa perquè era un dia molt especial i per això el Thomas li havia dit com li agradaria que anés vestida. Es trobarien a la granja del final de trajecte.  A mesura que s’acostava a la parada final, el vagó del tramvia anava quedant més buit.

Va tancar els ulls per assaborir aquella sensació de viatjar tan plàcida, sense sotracs inesperats, sense  frenades ni accelerades. Un dia mirant l’àlbum de fotos del seu avi va quedar astorada al descobrir una Barcelona plena de tramvies. El seu avi li va explicar que fa molts anys era el medi de transport habitual a Barcelona. -I per què els varen treure? -li va preguntar. -La modernitat neta meva, la modernitat. Varem embogir amb els cotxes i del transport col·lectiu vam passar al transport individual. I així estem -li va respondre. –Doncs a mi m’encanten els tramvies avi! –va dir la Quimeta. El Thomas també era del seu mateix parer. De fet poques vegades havien discutit, I amb el temps era capaç  d’acceptar les seves opinions. Aquest era un aspecte del Thomas que més admirava, aquesta manca d’orgull  masclista.

Final de trajecte. La Quimeta va baixar del tramvia. Es va dirigir cap a la granja on havien acordat trobar-se. Era una zona tranquila i agradable. Hauria preferit un lloc més romàntic, però, si el Thomas li ho havia demanat de trobar-se allà ho faria. El volia fer feliç. Es va esperar una mica, abans d’entrar. El conductor del tramvia estava trucant per telèfon. Se li va accelerar el cor. A mesura que apropava la ma al mànec de la porta més nerviosa estava. Va entrar. Una alenada d’olors de nata, xocolata i melindros li va espetegar a la cara. El local estava completament buit tret de l’última taula. Hi havia una persona d’espatlles amb un barret blau al cap i un mocador vermell al coll. Tal com havien acordat. S’hi va acostar. Es va posar al seu darrera. -Ets el Thomas? –va preguntar. -Sóc el Thomas -va respondre. La Quimeta es va avançar i va seure sense mirar al Thomas. Va aixecar la vista. El cor es va glaçar. El món va començar a girar al seu voltant. No entenia el que passava. Una senyora li estava somrient. Tot d’una ho va entendre tot. –M`has enganyat –va dir. -Això mai –va respondre. -El que t’he explicat de mi és la veritat -. -Com et dius? -. -Em dic Thomas, és el meu nom, no t’he enganyat -. Aquella senyora entrada en anys semblava divertida. -Sóc la teva amiga des de fa tres mesos, Quimeta -. –Sí, es veritat, som amigues des de fa tres mesos. Varen demanar xocolata amb melindros i varen parlar. Van sortir de la granja tot caminant fins el tramvia. Van saludar al conductor que remugava. Tenia una amiga. La Quimeta va tancar els ulls. El tramvia va tornar a arrencar i a mesura que lliscava per les vies la Quimeta va anar trobant la pau i l’aixopluc que sempre li havien donat els tramvies.