divendres, 28 de maig de 2010

Vel en llibertat?

(Aquest escrit va estar fet arran de la polèmica del vel. Crec en la democràcia, però no en la seva utilització manipulativa. Si es permet la perversitat del llenguatge, ens podem trobar amb situacions com la de l'Alemanya nazi. Cal estar alerta.)

Sembla que les associacions islàmiques de Catalunya i Espanya de cop i volta s'han convertit a la democràcia. Estem de feliç enhorabona. Tant és així que reclamen democràticament uns drets per a les seves dones que a les nostres latituds ja fa anys, no molts, que els van conquerir. No obstant això, hom rasca una mica i troba que darrera d'aquests drets hi ha una imposició religiosa que impedeix el dret a opinar a la mateixa dona islàmica. I si seguim rascant ens trobem que als països d'origen islàmic qualsevol dona occidental que els visiti per feina o turisme està obligada a portar el coi de vel. I ja amb les ungles fetes pols tenim la sorpresa que en tots els països islàmics no existeix democràcia i que és la religió la que teocràticament determina la vida de les dones. Si us plau! Com podem permetre al nostre país aquesta mena de cinisme islàmic? Aquí exigeixen uns drets que al seu país són obligacions de les seves dones per la gràcia d'Ala. No acabo d'entendre com els intel·lectuals, pensadors i polítics del nostre país poden arribar a combregar amb aquesta enorme roda de molí. No entenc ni que s’hagi de discutir el tema. No m'entra al cap com poden donar suport a una obligació que, de tots és sabut, és una humiliació per a la dona. Que darrere s'amaga una idea religiosa que considera la dona inferior a l'home amb dret a lapidar-la. Pot una dona occidental passejar per un país islàmic amb minifaldilla i la cabellera al vent? Ho pot fer una dona islàmica? Pot la Reina d'Espanya, per posar un exemple, assistir a una recepció islàmica sense posar-se el vel? Es poden construir esglésies amb llibertat de culte en tots els països islàmics? Pot una dona occidental opinar en aquells països? I aquestes actituds islàmiques no són ni xenofòbies ni racismes, cert? Si us plau senyors! a Catalunya i a Espanya es va a cara descoberta i a protestar a l'Aràbia i adlàters que és on cal democràcia. 

dimecres, 26 de maig de 2010

La Revolució Verda

La porta de casa es va tancar amb estrèpit . La Rosamaria no podia perdre el tren. Si el perdia rebria una multa per no haver complert amb el deure de Mantenidora Ciutadana. Abans de pujar a la bicicleta va controlar que hi fos tot el que havia de portar: estisores de podar, canyes, fil, pala, rasclet, polvoritzador, aigua... 
Es va llençar amb la bici dins el corrent de milers de bicicletes que circulaven pel carrer. Des que varen guanyar les eleccions estatals i autonòmiques, el PVS, Partit Verd i Sostenible, el país i les ciutats havien canviat radicalment. Hi va haver una dura oposició. Però, la força de la majoria es va imposar i, és clar, el PVS ara disposava també d’exèrcit. Va ser una debacle monumental. Van apostar pel transport verd i sostenible i varen prohibir de la nit al dia qualsevol tipus de transport individual. Els transports col·lectius acceptats varen ser els que funcionaven amb electricitat. Trens, metros,  tramvies, autobusos i autocars elèctrics. Des de llavors les ciutats eren travessades per milers de tramvies que circulaven amb més o menys soroll.
Però, el gruix important de la mobilitat als carrers eren les bicicletes. Milers i milers de bicicletes omplien els carrers, les places i les carreteres de les ciutats; de les comunitats autònomes, de tot l’Estat. Les ciutats havien esdevingut estranyament silencioses. Quan les bicicletes s’aturaven davant un semàfor, només s’escoltava la remor sorda de centenars de sabates trepitjant el carrer. La revolució verda havia triomfat plenament. Tots els trens, tramvies, autobusos, etc. eren oberts per dalt per tal que poguessin sortir les plantes de l’interior i perquè tothom respirés l’aire pur de l’exterior. Per evitar els espais tancats. Aquesta filosofia impregnava qualsevol àmbit de la activitat ciutadana.
La Rosamaria va arribar esbufegant a l’andana. Una andana que semblava un jardí botànic. Hi havia tal exuberància de plantes i arbrets que, fins i tot grups d’ocellets havien anidat. Aquí i allà l’eslògan de moda: Transports verds i sostenibles. A banda dels usuaris de tant en tant es creuava amb els EVMA, Equip Verd de Manteniment de Andanes.  
Va entrar al seu tren i va saludar als component del EVMT, Equip Verd de Manteniment de Tren, que ja estaven treballant. Els equips de manteniment tenien assignades les àrees de treball que apareixien diàriament a les llistes de l’ajuntament. Ningú s’escapava de formar part d’un equip de manteniment al tren ,andana, carrer, parc, comerç... Era obligat i la negació comportava la presó immediata. Entre seient i seient hi havien unes jardineres amb plantes i flors que s’havien de podar, curar i regar. També calia vigilar les jardineres grans que estaven entre cada grup de vuit seients i situades al mig del passadís del vagó. A aquestes jardineres creixien grans plantes i arbusts i fins i tot petits arbres que s’enlairaven fins sortir pels sostres oberts. Sostres que es mantenien oberts dia i nit, hivern i estiu. Els sistemes de calefacció i refrigeració feia temps que s’havien suprimit. A l’hivern calia anar abrigat al transport públic.

Mentre complia amb el seu deure pensava com trobar els Pistons. Els Pistons era un grup dissident que es reunia a subterranis desconeguts i feien anar les motos fins quedar intoxicats pels fums i els gasos. Era un grup radical que volia enderrocar el govern verd. Però, era molt difícil contactar amb ells, doncs, estaven perseguits com a terroristes perillosos. També havia sentit parlar de la existència d’un altre grup, aquest més nihilista, que no pretenia enderrocar el govern, només deixar-lo en ridícul. Era un grup que es dedicava a fumar pels descosits amb el propòsit de malmetre amb el mínim temps possible els pulmons. La policia els perseguia perquè cada mort per emfisema era un descrèdit nacional.
La Rosamaria, mentre polvoritzava les plantes sospirava per un aire més viciat, per l’olor de la benzina, pels gasos dels tubs d’escapament, per espais sense flors ni plantes. “Oh deu! doneu-me coses lletges.” Pensava amb por de que descobrissin els seus pensaments íntims i ser jutjada com a terrorista ciutadana.

divendres, 21 de maig de 2010

La classe política: la fi d’un estament


               S’ha acabat. Aquells  politics nascuts amb la democràcia han complert el seu periple. Han estat útils fins que s’han fet inútils. I han començat a ser inútils quan s’han convertit en “classe política” La democràcia, un dels millors invents de la  historia del pensament polític i social de la humanitat, ha necessitat d’aquests intermediaris entre el poble sobirà  i els executors del bé comú. Però, els intermediaris s’han convertit en vulgars reietons i baronets.
En trenta anys s’han desactivat tots els sistemes de representació social i civil amb l’esperança que els que agafaven el relleu, els politics, se’n ferien càrrec amb el mateix desinterès. No ha estat així. S’han convertit en “classe política” Ni defensen, ni organitzen ni els preocupa la societat. Només els vots. Menteixen i en diuen política. Enganyen i creen comissions. Amb els ulls posats al seient que els permetrà continuar vivint de l’empresa pública.
 L’actual crisi espanyola neix de la incapacitat per crear un sistema productiu correcte, mal etern de les Espanyes, que des dels anys seixanta s’equilibra amb els guanys del turisme i recentment amb el miratge del totxo. En trenta anys, ni esquerra, ni centre, ni dreta, no han sabut crear el que des del neolític és la base de la riquesa: la producció i el mercat.
Afegim al desgavell nacional, la aportació dels especuladors, anomenats eufemísticament sistema financer. Un sistema amagat darrera els bancs que ha desestabilitzat el món amb una total impunitat. I la “classe política” se’n fot del poble creant uns premis especials concedits a bancs i especuladors en forma de crèdits públics, amb diners dels ciutadans per tal de valorar la seva aportació a la crisi mundial.
Per acabar, la inoperància i incapacitat de dirigir l’empresa pública espanyola es soluciona baixant el sou dels treballadors públics. Si cal disminuir despesa publica vol dir que es gastava més del compte i això en una empresa normal seria motiu d’acomiadament. Un malbaratament públic que va començar amb la creació de catorze administracions autonòmiques més, amb PER’s i succedanis, continua amb el manteniment de les diputacions, amb la duplicitat, triplicitat o més de competències, amb la continuïtat de ministeris inútils, amb el pagament de càrrecs, informes, comissions, consultories, tècnics, empreses d’assessorament... Amb l’estupidesa de les campanyes de publicitat per explicar la feina que tenen la obligació de fer.
Hi ha una ràbia continguda que no es reflecteix als mitjans de comunicació. Ràbia per la incompetència política. Ràbia contra els filibusters de les finances que haurien d’anar a la presó pel sols fet d’enfonsar a un país o una empresa. Ràbia davant l’evident restricció dels crèdits als emprenedors. Ràbia al tenir consciència que treball i empresa poden solucionar la crisis i no es faci res. Ràbia contra els politics que no van legislar en el seu moment l’evident disbauxa del totxo. Que no van frenar i no frenen les especulacions bancàries. Que continuen funcionant com a “classe política” i no com a representants del poble.
La democràcia ha de fer un altre pas endavant. Cal una revolució democràtica. Hem de canviar les peces inútils del sistema. La “classe política” s’ha acabat i hem de crear una altra cosa. Els únics que en aquest moments comprenen el problema són el poble,  els treballadors, alguns empresaris, artistes, autònoms, creadors, intel·lectuals... en definitiva tots els que fan i creen riquesa. Cal posar-se d’acord i acomiadar definitivament a la “classe política” que ha malbaratat el capital polític i les arques de l’Estat. Ens cal que el govern el porti qui hi entén d’eficàcia, treball i sentit comú. A la “classe política” li convé tornar a treballar i veure les coses des de baix per aprendre de les barrabassades que han fet.