divendres, 21 de maig del 2010

La classe política: la fi d’un estament


               S’ha acabat. Aquells  politics nascuts amb la democràcia han complert el seu periple. Han estat útils fins que s’han fet inútils. I han començat a ser inútils quan s’han convertit en “classe política” La democràcia, un dels millors invents de la  historia del pensament polític i social de la humanitat, ha necessitat d’aquests intermediaris entre el poble sobirà  i els executors del bé comú. Però, els intermediaris s’han convertit en vulgars reietons i baronets.
En trenta anys s’han desactivat tots els sistemes de representació social i civil amb l’esperança que els que agafaven el relleu, els politics, se’n ferien càrrec amb el mateix desinterès. No ha estat així. S’han convertit en “classe política” Ni defensen, ni organitzen ni els preocupa la societat. Només els vots. Menteixen i en diuen política. Enganyen i creen comissions. Amb els ulls posats al seient que els permetrà continuar vivint de l’empresa pública.
 L’actual crisi espanyola neix de la incapacitat per crear un sistema productiu correcte, mal etern de les Espanyes, que des dels anys seixanta s’equilibra amb els guanys del turisme i recentment amb el miratge del totxo. En trenta anys, ni esquerra, ni centre, ni dreta, no han sabut crear el que des del neolític és la base de la riquesa: la producció i el mercat.
Afegim al desgavell nacional, la aportació dels especuladors, anomenats eufemísticament sistema financer. Un sistema amagat darrera els bancs que ha desestabilitzat el món amb una total impunitat. I la “classe política” se’n fot del poble creant uns premis especials concedits a bancs i especuladors en forma de crèdits públics, amb diners dels ciutadans per tal de valorar la seva aportació a la crisi mundial.
Per acabar, la inoperància i incapacitat de dirigir l’empresa pública espanyola es soluciona baixant el sou dels treballadors públics. Si cal disminuir despesa publica vol dir que es gastava més del compte i això en una empresa normal seria motiu d’acomiadament. Un malbaratament públic que va començar amb la creació de catorze administracions autonòmiques més, amb PER’s i succedanis, continua amb el manteniment de les diputacions, amb la duplicitat, triplicitat o més de competències, amb la continuïtat de ministeris inútils, amb el pagament de càrrecs, informes, comissions, consultories, tècnics, empreses d’assessorament... Amb l’estupidesa de les campanyes de publicitat per explicar la feina que tenen la obligació de fer.
Hi ha una ràbia continguda que no es reflecteix als mitjans de comunicació. Ràbia per la incompetència política. Ràbia contra els filibusters de les finances que haurien d’anar a la presó pel sols fet d’enfonsar a un país o una empresa. Ràbia davant l’evident restricció dels crèdits als emprenedors. Ràbia al tenir consciència que treball i empresa poden solucionar la crisis i no es faci res. Ràbia contra els politics que no van legislar en el seu moment l’evident disbauxa del totxo. Que no van frenar i no frenen les especulacions bancàries. Que continuen funcionant com a “classe política” i no com a representants del poble.
La democràcia ha de fer un altre pas endavant. Cal una revolució democràtica. Hem de canviar les peces inútils del sistema. La “classe política” s’ha acabat i hem de crear una altra cosa. Els únics que en aquest moments comprenen el problema són el poble,  els treballadors, alguns empresaris, artistes, autònoms, creadors, intel·lectuals... en definitiva tots els que fan i creen riquesa. Cal posar-se d’acord i acomiadar definitivament a la “classe política” que ha malbaratat el capital polític i les arques de l’Estat. Ens cal que el govern el porti qui hi entén d’eficàcia, treball i sentit comú. A la “classe política” li convé tornar a treballar i veure les coses des de baix per aprendre de les barrabassades que han fet.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada