dimarts, 7 de desembre de 2010

El viatge

    Els altaveus de la estació de Cerdanyola van alertar dels perills d’acostar-se a les vies. Instants més tard va arribar el tren.  La Evelyne va pujar al vagó i es va acomodar al seient. Al seu costat hi havia un adolescent amb les celles i els llavis grapats amb pírcings. El noi movia el cap al ritme d’un estrident so que sortia d’uns aparatosos auriculars penjats a les orelles. Dels auriculars baixaven uns fils que s’amagaven sota  la samarreta. Al seu davant es va col·locar una parella que parlava amb un idioma desconegut. Per l’entonació li va semblar que podia ser dels països de l’est. Als seients del costat hi havien uns sud-americans i de front a aquests un matrimoni que parlava en català. Drets i repartits pel passadís, anaven amunt i avall al llarg del vagó diversos grupets de joves cridant i rient. Era fàcil pressuposar que es dirigien a alguna de les zones de discoteques de les rodalies, allà on s’acostumen a generar concentracions esperpèntiques de gent que s’ho vol passar bé. Un invent de massificació de l’oci juvenil on sembla que així no molesta als ciutadans no tan joves. L’alegria i la disbauxa no agrada a certa edat i per això s’exporta cap a zones industrials, zones de l’extraradi, zones despoblades... O si més no es fabriquen ciutats de l’oci. Aquesta aglomeració de joves de diferents extraccions socials propícia que friccionen les diverses sensibilitats i estats socioeconòmics que han convergit en un mateix lloc.  Sovint es generen situacions de violència amb graus diversos. Ambulàncies, policia i guardes de seguretat hi són presents cada cap de setmana. Elements imprescindibles per posar ordre a aquest caos social amanit amb les corresponents vomitades, comes etílics i rentats d’estomac per extreure les pastilles miraculoses.  És una escola de vida on els que tenen poc aprenen a odiar a els qui tenen més. On tots els grups i tribus socials aprenen a odiar-se entre ells. On els valors culturals estan exiliats. Un gran invent de la racionalització dels serveis ciutadans molt més barat que fer biblioteques, poliesportius, teatres,  conservatoris, places i centres cívics. 

     La Evelyne era feliç. Li havia costat,  però,  finalment  s’havia decidit per anar a passar uns dies amb la família.  Els seus pares i el seu germà petit vivien al barri de Le Kremlin Bicetrer de Paris. Feia vint anys que s’hi varen traslladar. Abans habitaven al barri de Montparnasse, però, quan els carrers es varen omplir d’un nivell de multiculturalitat que pels pares ratllava els límits suportables varen decidir canviar de domicili. Els seus pares no eren particularment refractaris a altres cultures ni estaven en contra de la llibertat de les altres ètnies i procedències per viure a Paris o allà on fos, però, sí que eren molt conservadors en relació a la preservació i defensa de les formes i maneres autòctones de viure a la francesa. Però, també defensaven que tots els països, més enllà de França, tenien el dret a viure a la seva manera, a tenir la seva cultura i parlar la seva llengua. Creien que cada cultura i cada llengua tenia sentit en el seu lloc d’origen. En definitiva, van anar a un barri on el gruix dels seus veïns s’avinguessin amb el que ells pensaven o sentien i que els faria estar més còmodes. 

     La Evelyne estudiava quart de Ciències Físiques a la Universitat de la Sorbona. Quan estava a punt de començar el cinquè curs li va sorgir la oportunitat de fer un Erasmus a la Universitat Autònoma de Barcelona. No li va costar gens decidir-se, fer les maletes i viatjar cap a Catalunya. Estava entusiasmada, i tant era així que aquell Erasmus de tan interessant i sorprenent se li estava fent molt curt de tal manera que no trobava un moment per visitar a la família. S’estava a casa d’uns companys que els havia conegut a través d’Internet quan buscava lloc per allotjar-se. També eren estudiants com ella. De la mateixa branca que ella. Ciències Físiques. El fet era curiós, doncs, en general no se’n trobaven gaires d’estudiants que viatgessin per les insospitades latituds intel·lectuals de les ciències exactes. I menys que fossin dones. La Evelyne no acabava d’entendre que els interessats per aquestes disciplines fossin una minoria dins del món universitari i intel·lectual, quan, pensava ella, la física i la matemàtica, aparentment, donava l’explicació força coherent de quasi bé tot plegat. La ciència, en general, i específicament la física i la matemàtica aportaven una explicació raonada i per damunt de tot demostrable i comprovable de la realitat, cosa que no podien fer les altres disciplines del coneixement intel·lectual. Això creia ella. Per descomptat, descartava de l’àmbit del saber tot el que tenia a veure amb la religió o altres tipus de creença, en general poc demostrables i sovint movent-se en el camp de la subjectivitat i la fe indiscriminada. Sovint pensava, observant al seu voltant, que la resta dels mortals volien viure amb la ignorància i d’alguna manera aquest pensament la neguitejava. La ignorància, pensava la Evelyne, és el camí mes curt cap a la pèrdua de la llibertat. Li feia una certa por que només una minoria restringida de persones tinguessin clares les veritats científiques i en canvi la gran majoria no n’estesin informades d’aquestes possibles veritats. Li feia por que els poders se n’aprofitessin d’aquesta llacuna, com de fet, semblava que ja estava passant. Això la portava a fer una altra tipus d’anàlisis en relació al poder polític. Trobava una veritable aberració que la majoria de les directrius politiques de una gran part de països s’haguessin de sustentar darrera una creença, sovint indemostrable, d’un Déu qualsevol aprofitant la bona fe o ignorància de la majoria. Era senzillament esgarrifós. Apel·lar la bona marxa d’un país a la millor o pitjor comunicació amb un Déu li feia posar els pèls de punta. I li semblava que els països més poderosos de la terra funcionaven amb aquests paràmetres. 

     Així especulava la Evelyne en les seves estones lliures. De tota manera, aquesta mena de pensaments només l’afectaven de tant en tant. La major part del temps l’emplenava en altres qüestions força més interessants. Feia sis mesos que estava embrancada en els problemes matemàtics de l’espai-temps, la relativitat quàntica i sobretot amb les especulacions de la banda de Moebius, temes que la tenien tan absorta que tot plegat era el motiu principal per haver oblidat les responsabilitats familiars. No els havia anat a veure ni un sol cop durant tot aquest temps. En canvi, els seus pares, amb el seu germà petit, ja l’havien visitat tres vegades amb el que anava de Erasmus. No és estrany, doncs, que a hores d’ara  ja comencessin a estar una mica enfadats. Per això va considerar que havia arribat el moment més idoni per retornar les visites. Havia obtingut unes notes immillorables del primer quadrimestre. Era la hora de fer content a tothom, que es sentissin orgullosos de la seva estimada filla i li perdonessin tot el temps que els havia mig oblidat. Tot això anava pensant la Evelyne mentre el tren lliscava suament per les vies, mentre una música clàssica i dolça sorgia dels altaveus del vagó i mentre li arribaven alenades d’aire fresc dels sistemes d’aire condicionat del tren. Fins que es va endormiscar amb un son plàcid, profund i tranquil. 

     “Rebony!” Va pensar. Sense quasi bé adonar-se s’havia adormit. Va recollir del terra el llibre que estava llegint. Va fer una ràpida ullada al seu voltant i va veure que el personal havia canviat força. Davant seu hi havien dos negres imponents que semblaven sortits del Bronx. “Déu, quina musculatura!.” Va mirar per la finestra tant per saber on es trobava com per foragitar uns pensaments lascius que s’infiltraven perillosament per la seva ment. El tren corria dins un túnel. Al seu costat hi seia una dona vella que pudia a fum de tabac barat, amb un barret dels anys trenta, força arrugada i llegint el que li va semblar una Bíblia atrotinada en anglès. “Sorprenent!.” Es va dir. “Segur que m’he passat l’estació, bé, segurament ja dec estar a prop de la plaça Catalunya. Coi! Volia baixar a l’estació de Sans i d’allà agafar el tren cap a l’aeroport, però, que hi farem! Encara vaig bé de temps i puc arribar a l’hora per pujar a l’avió.” De sobte, es va sentir el so tan característic dels trens quan frenen dins dels túnels de les ciutats modernes. Els metalls xerricaven sorollosament fent espetegar els timpans de les orelles. El tren  començava  a  afluixar la marxa. Al seient del costat, a l’altra banda del passadís, hi havia una família que va identificar com a musulmans, tot i que les dones anaven sense vel, però la resta del vestuari li feia sospitar que eren islàmics, el senyor amb unes barbes llargues i quadrades, amb un barret musulmà al cap i uns pantalons que sortien sota d’una túnica, les dones també amb una espècie de turbant, els nens, en canvi, totalment a la europea i jugant amb la Nintendo. Li va estranyar que parlessin anglès. No en sabia gairebé gens d’aquesta llengua. La reconeixia i evidentment entenia paraules i frases fetes. Però, sempre l’havia rebutjat. Ella creia fermament amb les llengües de la branca llatina, les que considerava netament europees i que enllaçaven amb l’origen de la cultura pròpia. I per cultura pròpia entenia la que derivava del Mediterrani, bressol d’Europa. Ho creia així i a més no li importava gens estar equivocada. Era el que pensava i prou. Mes enllà unes noies negres amb rastes de colors a l’estil Bob Marley. Li va semblar que també parlaven anglès. Va donar una ullada ràpida a tot el vagó i per un moment va pensar que aquell ambient tan variat bé el podia haver trobat a qualsevol metro de Paris. Va pensar que també Catalunya estava canviant amb l’arribada de nous ciutadans provinents d’altres parts del mon. Barcelona s’estava convertint en una altra metròpoli europea amb moltes races, ètnies i cultures diferents. 

     “Com reaccionaran els autòctons? Com s’adaptaran els nouvinguts? No sé que dirien els meus pares. No, no es veritat, si que ho sé. Els meus pares són fervents defensors de la autenticitat dels pobles i els seus costums, llengües i tradicions. Els meus pares diuen que és absurd que les ètnies o cultures forjades en una terra concreta o un lloc concret es traslladin de sobte a un altre país, a una altra terra on conviuen altres gents i altres costums i vulguin mantenir les pròpies. Segons els meus pares és una invasió incruenta, una colonització inversa. Ells diuen que els Estats que varen establir colònies en altres països ho van fer malament en el seu moment, i ho estan fent malament els mateixos països el no controlar aquesta nova forma de retorn dels colonitzats. Sobretot perquè aquest retorn porta implícit un trasllat cultural de característiques molt més potents que quan els colonitzadors només hi estaven de forma eventual tot esperant retornar a la metròpoli. És evident que les conseqüències son força diferents. Segons els meus pares la acumulació de saviesa i cultura d’un determinat país només té sentit en el lloc d’origen. Traslladar tot aquest bagatge al país d’arribada és un contrasentit i sobretot un focus de conflictes latents. Consideren que cada ciutadà del món ha d’adaptar-se al lloc d’arribada, al clima, la llengua, les tradicions, els sistemes econòmics. Ha  d’integrar-se i assumir els costums del país d’acollida per tal d’esdevenir un ciutadà de primera amb drets i deures i no només adaptar-se al que li interessa. Diuen els meus pares. Sovint em discuteixo amb ells, però les seves argumentacions em superen. I a mi, personalment no em preocupa gaire. Què cadascú faci el que vulgui. Però si els dic això m’atabalaran.”

     El pare de la Evelyne estava doctorat en biotecnologia i la mare era antropòloga i si bé dissentien en moltes qüestions en aquesta estaven gairebé d’acord. Eren opinions difícils de mantenir davant de la intel·lectualitat esquerrana i escleròtica del seu país i probablement de la majoria dels països occidentals que advocaven per la anomenada multiculturalitat i titllaven els que no hi estaven d’acord gairebé de xenòfobs o racistes. Els pares de la Evelyne afirmaven que multiculturalitat era sinònim de ghetto i que en el fons el que se’ls hi negava als nouvinguts era el dret d’integrar-se amb totes les consideracions i drets al país d'acollida. Que aquell invent de la multiculturalitat s’havia ordit i planificat en els foscos despatxos de les grans corporacions politiques, econòmiques i militars, en els llòbrecs i maquiavèl·lics centres del poder mundial per tal de dispersar la difícil i endèmica capacitat associativa dels treballadors, d’impedir la cohesió social de les democràcies, d’embrutir les classes mitjanes del món en debats estèrils i aprofundir en la separació dels grups humans tot acostant-los al màxim perquè friccionin de tal manera que esclati la violència entre ells. L’Evelyne pensava que els seus pares a vegades veien conspiracions a on només hi havia la necessitat de buscar-se la vida, però, se’n guardava prou de discutir amb ells. Tret d’aquestes elucubracions mentals els seus pares eren molt bones persones i se’ls estimava molt. 

     També deien els seus pares que no deixava de ser simptomàtic el fet que els poders econòmics i politics, grans defensors de la multiculturalitat siguin els primers en exercir i legalitzar pràctiques tan execrables com la deslocalització de les empreses, cosa que no deixa de ser incoherent, doncs, per què defensen que qualsevol tingui dret a viure al país que vulgui si desprès li prens la feina i te’n vas precisament a aquell país d’on han marxat? Pels seus pares era esgarrifosa la total impunitat de les grans corporacions econòmiques en front a les lleis. Més esgarrifós era que els politics adeqüessin les lleis a mida dels grans interessos corporatius econòmics. Aquesta mundialització de la economia concentrada en poques mans arriba fins a les multinacionals de la alimentació i la agricultura fomentant el cultiu d’una única llavor transgènica i patentada en detriment i destrucció de totes les altres. Això també passa amb els medicaments, amb l’energia, etc. i segurament que si un dia poden controlar l’atmosfera podran fer pagar per respirar. L’Evelyne no acabava de veure la consistència d’aquests arguments, però, si que sabia per haver-ho escoltat en una conferencia sobre agricultura ecològica que a hores d’ara s’havien perdut el setanta per cent de les llavors mundials. Potser una mica de raó tenien.   
     
     Segons els seus pares, la societat com més disgregada estigui més fàcil és manipular-la. Però, el que trobaven més sorprenent els pares de l’Evelyne és que els intel·lectuals d’esquerra de la majoria dels països hi estesin d’acord amb aquesta interpretació arbitraria de la gran família humana, amb aquesta organització del Gran Germà Mundial i que, ells, els d’esquerra, tan repatanis a la uniformització, defensessin una universalització de la diferència arreu del món en detriment de la diferència autòctona. 

     -Ai! Pobre esquerra! -exclamava sovint el pare de l’Evelyne. -Que n’està de desorientada! au! defensem els drets de les cultures a ser multiculturals allà on vagin i al mateix temps ataquem la globalització i la deslocalització. Per deu! Com es menja tot això! Que n’és de difícil ser orfes, perquè es així com es senten els esquerrans amb la caiguda del mur de Berlin, l’esfondrament de Rússia i el deteriorament del pensament socialista. Estan orfes de filosofia, de pensament i d’ideals i no saben on agafar-se-. 

     La Evelyne va tornar a mirar al seu voltant. Els viatgers havien canviat força des que es va adormir. Fins i tot li va semblar que quasi bé tots parlaven anglès. “Bé, el nivell cultural dels catalans va pujant encara que només sigui amb l’aprenentatge de l’anglès, tot i que a mi se’m refot, però, val a dir que això es bo” El tren estava minorant la marxa. Es van començar a entreveure llums al final del túnel. Els xerrics dels frens eren ensordidors. La claror del fons s’acostava ràpidament. Fins que finalment va aparèixer l’estació. Els focus de les andanes varen anar passant per les finestretes mentre el tren s’aturava. Es va aixecar ràpidament del seient. Era conscient que tenia pressa. Tenia temps de fer els corresponents transbordaments però tampoc se la volia jugar. El moviment del tren amb la frenada li va fer perdre l’equilibri i es va agafar a la senyora gran que li va clavar una mirada molt poc amistosa mentre murmurava alguna cosa que no va entendre. –Ho sento senyora-. Va dir al mateix temps que agafava la maleta.  Es va confondre amb tota la resta dels viatgers que també volien baixar. En arribar a la porta va sortir disparada del vagó per les empentes dels que estaven darrera seu i una mica més es fot de lloros. Es va fer pas a traves dels que esperaven per entrar. Tota aquella gent la confonia. Quan aconsegueix desfer-se de l’embolcall humà mira al seu voltant. “Em sembla que això no es la plaça de Catalunya”. Es va dir mentre tenia un lleuger calfred. “On carai estic? Si m’he tornat a equivocar ara si que perdré l’avió. Però que carai li han fet a aquesta estació! A veure si he agafat el metro sense adonar-me! però no, he agafat el tren a Cerdanyola, però... no potser, coi! que estic farta d’agafar el tren en aquesta estació, coi! que allà nomes passen els de la RENFE. No pot ser. No ho entenc. Aquesta estació no la conec. He d’anar a informació o preguntar a algú.” Es va acostar a una parella de noies que xerraven animadament. 

     -Ei, perdoneu, és que em sembla que m‘he perdut, per anar a l’estació de Sans que he de fer?-. Les noies se la van quedar mirant amb cara estranya i li van etzibar un claríssim, què? en anglès. La Evelyine va respondre -a vaja, no sou d’aquí, doncs, poc em podeu dir, oi? res, res, doncs, gràcies, gràcies-. I es va allunyar de les noies. A l’altra banda va veure un altre desconegut, un senyor gran i panxut i s’hi va acostar. –Perdoni, sap que he de fer per anar a l’estació de Sans?-. L’home llegia el Times i llavors es va adonar que segurament aquell senyor tampoc la podria ajudar. “Però on nassos s’han posat els catalans avui? Tanta metròpoli, tan turista em farà perdre l’avió, recony!.” Però, el senyor molt amablement li va preguntar en anglès  –d’on és vostè senyoreta? -.  La Evelyne reconeixia aquella pregunta i li va respondre amb francès, conscient que no l’entendria, va dir que era francesa i que estava fent un Erasmus a Barcelona, però, que havia de anar a l’aeroport i no trobava l’estació de Sans.  –Sans Estació -va repetir. –Sans Estació? -va respondre el senyor. Li va dir que no amb el cap i li va semblar que deia que no l’havia escoltat mai el nom d’aquella estació, també li va semblar que deia alguna cosa de vint anys i va entendre que feia vints que vivia a la ciutat més o menys. “On coi m’he fotut?.” Va tornar a carretejar la maleta mentre anava mirant al seu voltant, un voltant que era del tot incomprensible. De sobte va veure dos policies alts i cepats. Si va acostar ràpidament i sense ni tan sols saludar els va abocar la pregunta d’una revolada. 

     -Perdoni’n, m’he perdut, no sé on estic i no entenc res, he d’anar a l’aeroport per agafar l’avió cap a Paris i si no em diuen ràpidament que he de fer el perdré-. Els policies se la van quedar mirant amb cara de no entendre res. Un d’ells que semblava sud-americà és el que li va respondre  en  castellà  –perdoni, però, no l’entenc, d’on és vostè senyoreta? espanyola potser?-.  La Evelyne ja no podia més i va esclatar –perdoni, perdoni, ja n’estic farta d’aquest color, sóc francesa, collons! parlen francès? o espanyol? o català? perquè la broma ja comença a ser un xic pesada, vull anar a Paris, vull un tren, vull l’estació de Sans, hòstia!-. Va dir fora de sí i feta un sac de nervis. –Ok, ok, posis tranqui-la senyoreta, jo parlo espanyol senyoreta, m’entén? Digui’m el que li passa amb calma senyoreta-. Va dir el policia sud-americà. “Collons de catalans! Jo parlo espanyol, ara diu aquest, tant es nota que sóc francesa?.”  I els va dir –miri, que em sembla que m’he perdut, que havia de baixar a l’estació de Sans per fer transbordament al tren que va a l’aeroport, sap? Tinc d’agafar l’avió cap a Paris a les 12h i si no es donen pressa el perdré, m’entén?-. Els va explicar. El policia va respondre educadament -perdoni senyoreta, no conec l’estació que vostè diu, en quina estació diu que ha pujat vostè?-.  I la Evelyne li va dir –no he dit res. He pujat a l’estació de Cerdanyola i si es donen pressa en indicar-me on esta la puta estació de Sans els ho agrairé -va contestar força alterada. –Com ha dit? -va dir el policia. –Cerdanyola -va respondre la Evelyne. -Cer...? -torna a intentar el policia.        -Cer-dan-yola -va deletrejar la Evelyne força enfadada. El policia va explicar alguna cosa a l’altre policia que no badava boca. Se la van quedar mirant una mica desconfiats i a la fi li va dir –perdoni senyoreta, però no conec aquesta estació ni he sentit mai aquest nom-. Va respondre. L’Evelyne no va poder aguantar més, i va explotar i va començar a cridar. -Estic farta! estic farta de tanta incompetència! vull anar a l’aeroport! collons! i tinc tots els drets de una ciutadana europea perquè m’atenguin com cal i deixin de fer-me perdre el temps! Em cago en la hòstia puta!-. Els policies feien cara de no entendre res. La gent dels voltants van començar a mirar el que passava amb aquells crits. Els policies es van posar més seriosos. –A veure senyoreta, no cridi i faci el favor d’ensenyar-me la seva documentació -va dir el policia sud-americà amb cara t’enfada’t. -Ostia! Ostia! això és intolerable!-. Va deixar anar la maleta que va donar un fort cop al terra, es va treure el passaport i li va donar de males maneres. El policia se’l va quedar mirant i fullejant una bona estona. Desprès el va passar al company que no parlava, que un cop ullat li va tornar. –Així que vostè és francesa -li va preguntar amb un posat ferm i amb poques ganes de fer amics. -No, sóc alemanya, si li sembla, però tinc un passaport francès, collons! Em sembla que es força evident que soc francesa! -va respondre perduts els papers i les bones maneres. El policia la va repassar de dalt a baix i se la va quedar contemplant amb una mirada força concentrada–. Però,  no veig el seu visat d’entrada senyoreta -li va dir recalcant cada paraula. –Crec, que hauria de saber, i més si és policia, que els ciutadans europeus podem viatjar entre països sense necessitat de visar el passaport -li va respondre amb una certa sorna. –Perdoni senyoreta però per viatjar als Estats Units vostè necessita visar sempre el passaport i aquest no esta visat, digui el que digui -la va contestar durament.  –Doncs, bueenu, hoome,  ja el visaré quan vagi als Estats Units, redéu!, ara el que vull saber es com anar a l’aeroport  -va contestar amb paciència i una certa sorna. El policia la mirava cada cop amb més desconfiança i anava fent mirades d’intel·ligència a l’altra policia. –A quin aeroport vol anar senyoreta? -li va preguntar. –A quin ha de ser! A l’aeroport del Prat! Collons! A l’aeroport de Barcelona, de veritat que no els entenc, i no entenc perquè em parlen en castellà si han vist que conec el català, no entenc res i començo a estar nerviosa, si us plau, si poden ajudar-me facin-ho o perdré l’avió -els va dir fortament angoixada. –Miri senyoreta, això és Nova York i suposo que ja ho sap i a més vostè no porta la documentació en regla i sembla un xic trastornada. Hauria d‘acompanyar-nos, si us plau-. Els dos policies sense dir-se res es varen posar un a cada costat, la van agafar pels braços i la van fer caminar. El policia que no parlava també va agafar la maleta amb l’altra ma. Però, la Evelyne no va parar atenció que se l’emportaven gairebé sense tocar de peus a terra. Al seu cervell  només li van quedar gravades unes paraules, això es Nova York. Va tenir un mareig que la va fer defallir i els policies la varen subjectar. –Què li passa senyoreta?-.  I la Evelyne va contestar -que ha dit de Nova York?-. Va poder preguntar. -Que es troba a Nova York senyoreta, no ho sap?-. Se la va quedar mirant amb cara de pomes agres. La Evelyne li va començar a rodar el cap i es va tornar a marejar   -Nova York -va repetir. Ells la miraven. –Però, això es impossible, fa trenta minuts estava a Cerdanyola, estava a Espanya, no pot ser! -va murmurar. –Senyoreta a vostè li passa alguna cosa i a més no té la documentació en regla, au anem!-. “No pot ser, no pot ser, no pot ser veritat.” Va començar a mirar amb mes atenció al seu voltant, les persones, com vestien, com parlaven, la publicitat, els cartells, les pintades, el mobiliari, va intentar recordar el tren, els seients, les persones... 


     Es va tornar a mirar els policies que l’estaven mig arrossegant. Tot d’una va prendre consciència que allò ben bé podia ser Nova York. No podia ser d’una altra manera. Estava a Nova York. Però al mateix temps no podia ser veritat, allò havia de ser un somni, un somni massa real i havia de sortir del somni com fos. Es va aturar. Els policies se la van quedar mirant. Va remenar per les butxaques fins trobar les estisoretes per les ungles. Els polis en veure que havia tret unes tisoretes es van posar en tensió. –Senyoreta què fa!-. Sense pensar-ho dues vegades es va clavar les estisores al palmell de la ma, i al mateix temps que feia un crit esgarrifós els polis s’hi varen abraonar aparatosament. Els policies la tenien subjectada de boca terrosa, li havien pres les estisoretes i el poli mut li estava col·locant les manilles mentre murmurava –aquesta noia és boja-. L’altre li va preguntar –per què ho ha fet senyoreta?-. -Per saber si estava somniant, ho sento –va dir. Li va dir mentre li regalimava una llàgrima per la galta. El policia sud-americà la va mirar amb desconfiança i no la va contestar. Ara sabia que allò no era un somni. La ma li feia un mal terrible, li sagnava i no podia fer res. La van fer caminar una mica a empentes. Van pujar per unes escales mecàniques. Anava observant. Les tanques publicitàries totes eren amb anglès. Cartells amb anglès. La gent parlava amb anglès. Grafits, pocs, però amb anglès. Continuen caminant per un llarg passadís fins arribar a unes altres escales mecàniques. Al final de les escales s’albirava la llum del carrer. La van fer pujar i lentament va anar apareixent com si d’una pel·lícula es tractes els edificis d’un carrer de Nova York.  El que va veure li va fer venir un altre mareig acompanyat d’una esgarrifança. “Estava a Nova York!.” Al final de les escales hi havia el nom de l’estació, Fulton Street. “Es trobava al cor de Manhattan! No pot ser! això no pot ser veritat!.”  Va tornar a perdre el coneixement. Va obrir el ulls mentre els policies li estaven donant copets a la galta. -Esta bé senyoreta?-. –Si, si -va respondre. La van aixecar i van tornar a caminar. Estava a Nova York. Les cases, els comerços, la gent, els cotxes. Els llums. Era com estar en una sèrie de televisió i ella era la protagonista. Aquella terrible percepció de no estar al lloc que s’ha d’estar la corsecava. Li semblava que estava representant una obra de teatre, però que ho feia malament. Només feia una hora que estava a Cerdanyola i en lloc d’arribar a la estació de Sans es trobava al bell mig d’un carrer de Nova York. El mareig ja no la feia desmaiar, però, persistia i a més tenia un rodament de cap que no podia aturar, una sensació estranya de estar fora de lloc, semblant a haver passat dos dies sense dormir, o el dia desprès d’una borratxera, o quan no estàs còmode amb el que t’has posat, no entenia el que passava, ho veia, ho sentia, però no ho entenia, i a sobre anava emmanillada en direcció a una renglera de cotxes de policia. “Deu meu, sé que estic a Nova York i sé que estava a Cerdanyola i sé que tot això no es possible, i no entenc  que ha passat i voldria estar de viatge cap a Paris, no entenc res, tinc una angoixa que m’estreny el pit, estic trista i em trobo absolutament estranya.” Pensava la Evelyne mentre li regalimaven les llàgrimes per les galtes. La van fer entrar al cotxe de la policia i allà asseguda va veure com anaven desfilaven els carrers de la ciutat, els cartells, la gent, els cotxes... No podia sortir d’aquell mareig continu, d’aquell esmussament del cap.  “Deu meu, que diran els meus pares, que diré a la comissaria, i com ho explico, no ho entenc, com ha passat?  he fet un viatge en el temps? qui s’ho creurà? Com ho faré per tornar? Això no és possible científicament parlant. Però sé que estic aquí i sé que no hi he de ser. Es com quan t’equivoques i no saps com resoldre-ho, com quan has mentit a alguna persona i no saps com dir la veritat, deu meu quina sensació més aclaparadora i més angoixant. I aquesta constant mareig.  Buff! Què faré? Què passarà?.” La tensió acumulada la va fer dormir. El policia mut la va mirar i va dir –esta completament boja-. El policia sud-americà va respondre –completament boja-. Van fer un gest d’assentiment i van tornar a mirar endavant mentre el cotxe, amb els llums reglamentaris fent pampallugues,  s’endinsava dins el tràfic de Nova York.