dimarts, 12 de maig del 2015

CRÒNIQUES DE LA TERRA 3: La gran cagada de l’independentisme polític

Els últims moviments de l’independentisme polític han estat el pitjor exercici de prospectiva mai fet al nostre país. Quan els indicadors senyalaven que Catalunya estava a punt d'aconseguir el seu somni, tot se'n va anar en orris en vint-i-quatre hores. Les mobilitzacions, la presa de consciència de milers de catalans, l’entorn internacional adequat, l'astorament espanyol, el naixement d’un lider, l'organització de la societat civil,  l’èxit del 9N. Tot s’en va anar a can pistraus. Fins i tot la possibilitat que la força pogués arrossegar, convèncer, i si més no, obligar a la resta a adaptar-se als fets consumats. Tot esberlat.

Una part de culpa la té ERC amb el seu suposat càlcul polític, també CDC, amb l’estira i arronsa d’Unió. Afegim les picabaralles dels col·lectius i partidets independentistes i els partits que no han estat capaços de fer el gir com CDC. És una suma de desencerts polítics. A més, l’independentisme de masses s’ha desactivat. I no es pot obviar. Malgrat que l’ANC hagi omplert, amb esbufecs, un Palau San Jordi. Hi ha desencís. Hi ha retorn als partits polítics. Hi ha retorn a la tranquil·litat del conegut. En aquesta situació seria un desastre que l’ANC perdés pistonada. És l’únic col·lectiu que podria redreçar la situació, que podria tornar a unir la força ciutadana. Potser amb un cop de puny sobre la taula. 

S’ha arribat fins aquí. A les municipals. Vaig assistir a un debat amb tots els candidats d’una ciutat. Es va parlar de polígons industrials, de serveis, de fibra òptica... Jo només volia aclarir el meu vot independentista i resulta que vaig sortir sense saber quins eren els partits sobiranistes. Mal començament per ser la primera volta de les plebiscitàries. És absurd parlar de projectes municipals que no es podran dur a terme fins les plebiscitàries. I si guanya el sobiranisme tampoc es podrà fer res perquè s'haurà de canviar tot. Això sense saber com anirà el pols amb el govern espanyol. No acabo d’entendre aquest joc estúpid dels partits independentistes a les municipals.

S’ha de canviar el missatge. S’ha d’explicar tot el que no es pot fer per culpa de l'estat espanyol. Que es vol la independència per canviar-ho i guanyar-ho tot. Més val perdre les municipals amb un discurs clarament independentista que guanyar-les per fer un clavegueram de disseny. Guanyar les municipals no servirà per res sense un país lliure. Siguem seriosos. A no ser que l’objectiu sigui governar l’alcaldia durant quatre anys sota les lleis estatals. Llavors hem estat enganyats.

No cal ser gaire perspicaços per endevinar que a les eleccions del 27-S serà tres quarts del mateix. Es parlarà d’autonomies, de corrupció, de castes, de programes de partit, del que s'ha de fer a la Generalitat per viure millor, d’aeroports i d’altres collonades, però no  d'independència. Doncs, que em perdonin els partits polítics. Tot plegat fa un tuf que mareja. 

Convé tenir present que les estratègies dels enemics de Catalunya estan enfocades, primer en aconseguir la divisió dels catalans i després en la des-activació del discurs independentista. La primera part l’han guanyada amb escreix. Estem dividits. Per acabar-ho d’adobar han introduït elements de confrontació en forma de nous partits. No és nou, en el passat, els partits revolucionaris/internacionalistes/llibertaris i el de Lerroux van fer el mateix: dividir. La segona part ho aconseguiran si se'n surten en centrar els debats en aspectes municipals, en justícies socials, en corrupció, en castes, en persones, en serveis, en clavegueram...  L’Estat i la casta unionista (la de veritat, la que mana des de fa cinc-cents anys) continuarà manant malgrat Podemos, Ciutadans, etc. i el que s’inventi més endavant. Volen aquest debat per desorientar-nos i perquè ens oblidem d’aquest pocs anys de recuperada dignitat. I mentre, els partits independentistes es deixen enredar com alumnes de Primària, com si hagueren oblidat el passat proper i la pròpia Història. Potser el verb que s’hi escauria més de tot plegat és aquest: jo flipo.

Tornem al principi. Va ser un error no seguir a la força, al clam ciutadà. Clam que se s’hi va afegir un lideratge potent i orientat a l’objectiu. Però una força només pot tenir una direcció. Això és física aplicada. Conscient o inconscient, de bona o mala fe, algú va aturar o desviar la força. S’hi varen afegir la resta. I els enemics varen aprofitar el moment de feblesa. Es volia la independència, fos quin fos el lideratge, fossin quins fossin els que s’hi aplegaven al voltant de la idea, fossin quins fossin els matisos. Aprofitant les conjuntures favorables. Ens varem equivocar en no fer les plebiscitàries al març, amb llista de país i anant tots a la una. Havíem de mantenir la unitat d'acció, junts, amb un lideratge, agradés o no, deixant de banda les nostres idiosincràsies, les nostres fatuïtats i anar ferms cap a l'objectiu. Perquè l’objectiu era molt clar i molt més important que les nostres petiteses: la independència de Catalunya. Ara no es pot saber quin serà el final. Ho dirà la Història. Malauradament, fins que no s’arribi al futur no se sabrà si es gaudirà dels encerts o es patirà els desencerts del present.



No sóc analista polític. No hem crec en possessió de la veritat. Però resulta que algunes de les meves reflexions, de les meves pors, dels meus advertiments, s'han acomplert.   Esperarem a veure que passa, però pinta força malament. Tindrem una decepció pitjor que l’escocesa. Llavors, haurem d’esperar uns anys i adonar-nos que la varem espifiar i Sant Tornem-hi, sant nostrat al que haurem de fer aviat patró de Catalunya. I jo, desgraciadament, a aquestes alçades de la meva existència, segurament hauré d’esperar a la propera reencarnació, potser d'aquí uns tres-cents anys més. Santa paciència!