dijous, 29 de setembre de 2016

CRÒNIQUES DE LA TERRA 4: La CUP s'arrenglera amb l'Estat espanyol contra Catalunya

Vull penjar en el meu Bloc aquest article extraordinàriament contundent sobre la nova polèmica de la CUP. Aquesta vegada al voltant de Colom.

Cristòfor Colom i el respecte al coneixement

Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d’enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.

Durant segles la història de Catalunya ha estat silenciada, perseguida, segrestada i reescrita. La Inquisició no ha estat una broma ni un tema d’estudi més o menys antipàtic. Era una realitat, una realitat legal. Conjuntament amb el Consell reial, tenia la missió de vetllar tant per la puresa de la fe catòlica com de la ideologia d’estat. Tot i que, aparentment, havia de treballar en l’àmbit de la interpretació del dogma, massa sovint es va convertir en el braç més ferotge de la llei. Allà on no arribava la persecució política, arribava la Inquisició.

L’estat espanyol, però també la Inquisició, són els autèntics responsables de la desaparició de milers de llibres de la nostra història. D’alguns dels quals en tenim constància, però de la majoria, ja no. No n’ha quedat ni rastre, entre d’altres coses, perquè el nom dels seus autors s’ha canviat i els fets han estat ubicats en països diferents. Els censors -inquisidors o no- no retocaven coses insignificants, com el nom d’un carrer on hi havia pixat un gos. No. Tot allò que era susceptible de fama, ja fos una novel·la, una obra d’art, el nom d’un artista, un científic, un místic, una beata, un papa, un militar, un filòsof de relleu, era sistemàticament ocultat i tergiversat.

Després de trenta-cinc anys de dedicar-me a l’estudi sistemàtic de la censura d’estat i de la manipulació del nostre passat, tinc alguna cosa a dir. I el que vull dir és que tots aquests segles no han estat en va. Avui l’estat espanyol continua afirmant que no som una nació o que Catalunya ni ha sigut un regne ni ha tingut reis. Molts intel·lectuals defensen -i ha estat aprovat per llei- que el valencià i el català són dues llengües diferents. Hom també creu que Catalunya formava part del regne d’Aragó. «Un condado de Aragón» diuen que som. L’obra més gran de la literatura catalana medieval -Tirant lo Blanc- era tinguda per castellana fins que al final del segle XIX se’n van trobar dos exemplars en català. En aquest mateix sentit, s’ha esborrat la presència catalana a Itàlia i tota relació del fet que els occitans i catalans som quelcom més que germans. Fins fa dos dies la gent se’n reia del que deia En Rubió i Lluch: que hi havia hagut al segle XIV una Grècia catalana. Ara, amb tants matisos com vulgueu, és acceptat universalment.

Doncs, bé: tot això que us dic només són les engrunes d’una voluntat premeditada i multisecular, ordida i regulada per l’estat espanyol, per fer-nos desaparèixer de la faç de la terra. I no només per la via de les armes i de les lleis. Massa acadèmics s’han quedat encallats al 1714 i gairebé, més que el final d’un cicle, sembla que l’interpretin com un fet aïllat i una derrota «incomprensible», quan, realment, el gruix esborrat del nostre passat s’acaba aquí i a partir d’aquí es comença a treballar per restituir-lo, per bé que no sempre amb eficàcia. Així, En Serra i Postius, per exemple, al seu Epítom Històric de Montserrat aprofitarà qualsevol pretext religiós per parlar de l’Emperador Carles, de la batalla de Pavia, de la conquesta de Nàpols, dels antics almiralls, de la grandesa i extensió de la llengua, i és clar, d’En Colom i de la importància dels catalans en la descoberta, conquesta i primera colonització americanes. Al segle XIX ho faran encara amb tota prolixitat i documentació ingent, En Víctor Balaguer i l’Antoni de Bofarull en sengles Històries de Catalunya.

Si a l’estat espanyol ja li molestava la història medieval catalana, molt més l’irritaven les gestes navals produïdes arreu del món al llarg del segles XV, XVI i XVII. I se les va apropiar. El cas més flagrant és el d’En Cristòfor Colom, un militar, polític, humanista, escriptor i científic barceloní, membre de la casa reial catalana i parent dels comtes d’Urgell, que avui passa per un pobre plebeu genovès, amb el consentiment inaudit del nostre món acadèmic i intel·lectual, que tenen el tema per tabú, a l’estil de les societats tribals primitives. La censura, doncs, no ha estat en va. Ha fet una feina vastíssima i intel·ligent, que ha arrelat als racons més secrets de l’ànima dels catalans i avui se’ns fa ja quasi imperceptible discernir què és un pensament propi d’un missatge censor inoculat als nostres llibres. Podria donar desenes d’exemples. Alguns dels quals ja he esbossat o suggerit més amunt. Però, per mi, que fa ja quasi tres decennis que hi treballo, el més paradigmàtic és el d’En Colom, que sovint poso per exemple i metàfora de Catalunya.

Contràriament al que es creu, En Colom no va ser esclavista, ans va lluitar amb totes les seves forces per evitar que els indis fossin esclavitzats i, per contra, va treballar fins a l'extenuació perquè fossin tractats com a súbdits dels reis, amb els mateixos drets que els catalans. El Pare Cases, considerat avui «el protector dels indis», és el seu més fidel seguidor en aquesta política de respecte i protecció. Cal que tinguem també present que En Colom havia arribat a jutjar i condemnar a mort alguns colons que s’havien excedit amb els pobladors nadius del Nou Món. I que és l’autor d’unes «Instruccions», acceptades pels Reis Catòlics, que havien de funcionar com a llei, a fi que els indis fossin verament respectats. En una carta al seu cosí Pere Bertran i Margarit, datada a l’abril del 1494, li exposa:
«La principal cosa que heu de fer és guardar molt els indis, que no els sigui fet cap mal ni dany, ni els sigui presa cosa contra la seva voluntat, ans rebin honra i siguin assegurats».
Llavors, com que les condicions proteccionistes no deixaven marge al delicte, alguns colons van escriure als monarques acusant-lo que no els deixava tenir esclaus, que els feia llaurar les terres, els obligava a construir les seves cases i no els deixava marge de guany en els intercanvis de productes. I que si tot continuava així, això seria la seva ruïna, perquè ells havien anat a aquelles terres a enriquir-se i no pas a treballar en aquelles condicions. Aquest és un aspecte totalment silenciat. No pas per la censura, sinó per la manca de coneixement que tenim d’aquella època i d’aquells fets. Si a tot plegat hi afegíem que la Corona va destituir En Colom al 1495 i el va fer tancar tot acusant-lo de crims de lesa majestat, podrem adonar-nos amb molta més nitidesa que, entre que s’embarca a Barcelona en el segon viatge i arriba al Nou Món, pel novembre del 1493 i és detingut a mitjan 1495, no ha passat amb prou feines un any i mig. I durant aquest any i mig se li volen atribuir tots els crims que hi ha hagut a Amèrica des de llavors fins als nostres dies?

Es vol convertir en un símbol de criminalitat i esclavisme un home que va lluitar per les llibertats i la justícia de Catalunya, que va posar la seva vida en perill guerrejant més de deu anys contra Joan II, que li van ser confiscats els béns, que va haver de viure a l’exili per raó de la seva actitud revolucionària? A quina manera de caricatura de la intel·ligència hem arribat? Algú se li acudiria demanar als Estats Units que tirin a terra l’estàtua d’En Washington perquè avui dia arreu d’aquell país la policia mata negres com qui degolla pollastres? Els nostres avantpassats es van adonar de la importància que tenia la nostra història en la configuració d’una ment sana i d’una actitud justa. Sabien que ens l’havien amagat i canviat, però al 1888, aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona, van voler explicar al món que En Colom era català i catalans eren En Lluís de Santàngel, el Pare Bernat Boïl, En Pere Bertran i Margarit i En Jaume Ferrer, que són les imatges que hi ha al peu del monument. Potser no van creure oportú en aquell moment fer un judici ètic a la conquesta i el posterior genocidi. O potser el que volien denunciar abans de re era la conquesta espanyola de Catalunya i l’intent d’anorreament de la cultura catalana a mans de la Monarquia espanyola?

Sigui com fos, el debat ètic hi ha de ser. Segur que hi serà, però posant abans les bases dels fets. Sense distorsions de cap mena. Aquells homes van fer alçar el monument perquè el món veiés allò que la Inquisició, la censura, la persecució intel·lectual, la confiscació de biblioteques, la crema de llibres i la reescripturació global del nostre passat van intentar d’obliterar per sempre de la nostra consciència col·lectiva: que En Colom i els primers descobridors d’Amèrica eren catalans. Van intentar posar dempeus l’estàtua més alta del món, com En Gaudí feia amb la seva Sagrada Família, perquè la nostra Història, la nostra cultura i la nostra gent deixés d’estar genuflectida i humiliada. Deixés de ser invisible als ulls del món i als nostres ulls. Van alçar aquest monument en senyal de respecte, de coneixement i dignitat. Com una gran far dreçat també a favor de la claror i de la llibertat. Les veus que ara se senten demanant que es retiri aquest símbol català, han pensat bé en quina banda de la història cal emmarcar la seva petició? Abolir, enderrocar, amagar, esborrar són mots i idees que no han deixat de preconitzar no pas els defensors de cap república, ni de cap revolució social, ni de cap Ítaca ni Utopia, sinó que són les idees força, les idees clau dels enemics de tot pensament, de tota cultura i de tota llibertat. Sense informació, no hi ha idees; sense idees, no hi ha pensament; sense pensament hi ha el dogma.

El debat sobre el monument d’En Colom hauria de ser la gran oportunitat dels catalans d’avui per enderrocar la desinformació, el dogma i el rentat de cervell i preservar, més enllà de tota intoxicació i uniformització inquisitorial i estatal, la informació, la llum, les idees i el pensament.
Jordi Bilbeny
Institut Nova Història

dilluns, 18 de juliol de 2016

Sobre agnosticisme i la forma de resar

Des de la vessant diguem-ne religiosa o filosòfica em considero agnòstic. Vull dir que no sóc ateu i no comparteixo aquest pensament materialístic de la Vida. Entenc que hi ha un mecanisme que fa funcionar l'Univers. Però un mecanisme d'aquestes proporcions dubto que tingui en compte el parer dels humans. Per això fa temps vaig desestimar l'idea del personatge rera un computador celestial, i per descomptat considero l'absoluta inviabilitat que les respostes les pugui subministrar un llibre escrit per humans, sigui la Biblia, la Torà, el Coran, els Vedas o el Mormó. Però hi ha d'haver una explicació a la Consciència, aquest privilegi estrictament humà, en principi, i aquesta explicació ha de ser lógica i científica. Una vegada em van donar una definició de Déu prou raonable: Déu és la Llei que regula en l'equlibri més perfecte l'Univers. No és una definició fideística i em sembla prou lógica per encabir moltes preguntes i respostes.
Ara bé, com pot un agnòstic posar-se en sintonia amb la Llei, Déu o com vulguem batejar l'infinit insondable? Com pot meditar o resar un agnòstic? Un amic, un entranyable amic, em va fer arribar aquesta forma de resar quan les pregàries religioses no ens acaben de fer el pes. Si més no, serveix per a reflexionar un instant vers la nostra efímera existència. És en italià. Sota hi ha un intent de traducció:

Preghiera Laica di Ringraziamento

Mio carissimo ed amato Dio, Sommo Vertice, padre ed
allo stesso tempo madre,
permettimi di ringraziarTi per avermi concesso di giocare a
nascondino con Te e di averTi sempre saputo ritrovare,
ora mentre dormivi in uno splendido cristallo di estrema
bellezza per le sue armoniche e geometriche linee di
costruzione, ora mentre sognavi in un fiore ora in un
uomo dove sapevi di essere desto avendo lui consacrato il
suo cuore in Te.
Ti prego però prima di farmi “tana”, di lasciarmi ancora un
po’ di tempo per ringraziarTi di avermi fatto affacciare alla
finestra della Tua creazione, dove tutto è ordine,
ritrovandoTi anche nel microcosmo in un atomo, in un
quark, in un quanto.
Grazie, ho capito di essere un burattino, nella forma
materiale, sulla scena della vita e che attraverso i fili: la mia
anima e il burattinaio – il mio spirito, mi muovono nella
unica strada da percorrere per arrivare a Te unica meta e
fonte di Vera Vita.
Cercherò di raggiungerTi, se lo permetterai, nella divina
Armonia della parola OM, Amen, Amin.
In principio era il Verbo ed il verbo era presso Dio ed il
Verbo era Dio stesso, le tre armoniche della creazione.
Ti prego proteggimi onde eviti di togliere la consonante  D
 alla parola Dio rimanendo Il mio io, fonte solo di vana
gloria, permettendomi così di divenire una “risonanza
 armonica” del Motore Supremo.

Oració Laica d'Agraïment

Estimadíssim i benvolgut Déu, Vèrtex Suprem, 
pare i al mateix temps mare, 
permetem agrair-Te l’haver-me deixat jugar 
a fet i amagar amb Tu i sempre haver-Te pogut trobar,
mentre dormies en un cristall meravellós de bellesa extrema
per les seves harmonioses i geomètriques línies de
construcció, o mentre somniaves en una flor, o eres
un home conscient perquè havia consagrat 
el seu cor en Tú. 
Et demano que abans d’amagar-Te, em deixis
 una mica de temps per agrair-Te haver-me permès treure el cap per 
la finestra de la Teva creació, on tot és ordre, 
i trobar-Te en el microcosmos d’un àtom, 
en un quark o en un quàntum.
Gràcies, he entès que sóc un titella, en la forma material, 
en l’escenari de la vida i que a través dels fils: 
la meva vida i el titellaire - el meu esperit, 
em portaven per l’únic camí per arribar  a Tu, 
l’única meta i 
font de Vida Veritable.
Intentaré, si em permets, trobar-Te en la 
divina Harmonia de la paraula OM, Amén, Amin.  
Al principi era la Paraula i la paraula estava en Déu i 
la Paraula era Déu mateix, els tres harmònics de la creació.
Et demano que em protegeixis i evitis que el meu jo, font de glories vanes, 
s’anteposi a Déu, permetem-ne esdevenir 
una “ressonància harmònica” del Moviment Suprem. 

dimarts, 12 de juliol de 2016

Breviari per anar pel món

Suposo que molts coneixeu a Jodorowsky per les seves intervencions a la televisió i la seva participació al Festival de cinema de Sitges. Potser el que no sabeu tant, si no heu llegit els seus llibres, és que va estar embolicat amb una dona anomenada Reyna d’Assia. Aquesta dona era filla de Gurdjieff, personatge molt controvertit al segle passat i inspirador d’un seguit d’idees i pràctiques per tal de donar resposta a la recerca interior de l’esser humà. De tot plegat, el més important és que sembla ser que Reyna d’Assia li va deixar a Jodorowsky un seguit d’ensenyaments del seu pare. Son molt interessants i ens donen una pauta de conducta a la vida. Els ensenyaments que va transmetre Gurdjieff (2) a la seva filla, Reyna D'Assia (3) recopilats per Alejandro Jodorowsky Prullansky (1) en el seu llibre El Maestro y las Magas són aquests: 

1. Fixa la teva atenció en tu mateix, sigues conscient en cada instant del que penses, sents, vols i fas. 
2. Acaba sempre el que vas començar. 
3. Fes el que estàs fent el millor possible. 
4. No t’encadenis a res que a la llarga et destrueixi. 
5. Desenvolupa la teva generositat sense testimonis. 
6. Tracta a cada persona com si fos un parent proper. 
7. Ordena el que has desordenat. 
8. Aprèn a rebre, agraeix cada donació. 
9. Para de autodefinirte. 
10. No menteixis ni robis, si ho fas et menteixes i et robes a tu mateix. 
11. Ajuda al teu proïsme sense fer-lo depenent. 
12. No vulguis ser imitat. 
13. Fes plans de treball i compleix-los. 
14. No ocupis massa espai. 
15. No facis sorolls ni gestos innecessaris. 
16. Si no la tens, imita la fe. 
17. No et deixis impressionar per personalitats fortes. 
18. No t’apropiïs de res ni de ningú. 
19. Reparteix equitativament. 
20. No sedueixis. 
21. Menja i dorm allò estrictament necessari. 
22. No parlis dels teus problemes personals. 
23. No emetis judicis ni crítiques quan desconeguis la major part dels fets. 
24. No estableixis amistats inútils. 
25. No segueixis les modes. 
26. No et venguis. 
27. Respecta els contractes que has signat. 
28. Sigues puntual. 
29. No envegis els béns o els èxits dels altres. 
30. Parla només el necessari. 
31. No pensis en els beneficis que et procurarà la teva obra. 
32. Mai amenacis. 
33. Fes les promeses. 
34. En una discussió posa't al lloc de l'altre. 
35. Admet que algú et superi. 
36. No eliminis, sinó transforma. 
37. Venç les teves pors, cada una d'elles és un desig que es camufla. 
38. Ajuda a l'altre a ajudar-se a si mateix. 
39. Venç les teves antipaties i acosta't a les persones que vols rebutjar. 
40. No actuïs per reacció al que diguin bo o dolent de tu. 
41. Transforma el teu orgull en dignitat. 
42. Transforma la teva còlera en creativitat. 
43. Transforma la teva avarícia en respecte per la bellesa. 
44. Transforma la teva enveja en admiració pels valors de l'altre. 
45. Transforma el teu odi en caritat. 
46. No t’alabis ni t’insultis. 
47. Tracta el que no et pertany com si et pertanyés. 
48. No et queixis. 
49. Desenvolupa la teva imaginació. 
50. No donis ordres només pel plaer de ser obeït. 
51. Paga els serveis que et donen. 
52. No facis propaganda de les teves obres o idees. 
53. No tractis de despertar en els altres, emocions cap a tu com pietat, admiració, simpatia, complicitat... 
54. No tractis de distingir-te per la teva aparença. 
55. Mai contradiguis, només calla. 
56. No contreguis deutes, adquireix i paga de seguida. 
57. Si ofens algú, demana-li perdó. 
58. Si l'has ofès públicament, excusat en públic. 
59. Si t'adones que has dit alguna cosa errònia, no insisteixis per orgull en aquest error i desisteix immediatament dels teus propòsits. 
60. No defensis les teves idees antigues només pel fet que vas ser tu qui les va enunciar. 
61. No conservis objectes inútils. 
62. No t’adornis amb idees alienes. 
63. No et fotografies al costat de personatges famosos. 
64. No rendeixis comptes a ningú, sigues el teu propi jutge. 
65. Mai et defineixis pel que posseeixes. 
66. Mai parlis de tu sense concedir la possibilitat de canviar. 
67. Accepta que res és teu. 
68. Quan et preguntin la teva opinió sobre alguna cosa o algú, digues només les seves qualitats. 
69. Quan emmalalteixis, en lloc d'odiar aquest mal considera'l el teu mestre. 
70. No miris amb dissimulo, mira fixament. 
71. No oblidis als teus morts, però dóna'ls un lloc limitat que els impedeixi envair tota la teva vida. 
72. Al lloc on habites consagra sempre un lloc al sagrat. 
73. Quan facis un servei no ressaltis els teus esforços. 
74. Si decideixes treballar per als altres, fes-ho amb plaer. 
75. Si dubtes entre fer i no fer, arrisca't i fes. 
76. No tractis de ser tot per la teva parella; admet que busqui en altres el que tu no pots donar-li. 
77. Quan algú tingui el seu públic, no vagis per contradir-li i robar-li l'audiència. 
78. Viu d'uns diners guanyats per tu mateix. 
79. No et vantis d’aventures amoroses.
80. No et vanagloriïs de les teves debilitats. 
81. Mai visites a algú només per omplir el teu temps. 
82. Aconsegueix per repartir. 
83. Si estàs meditant i arriba un diable, posa aquest diable a meditar ... 


(1) Alejandro Jodorowsky
Alejandro (Alexandro) Jodorowsky Prullansky (Tocopilla, Xile, 7 de febrer de 1929), és un artista polifacètic xilè d'origen jueu-ucraïnès. Entre les seves moltes facetes destaquen les d'escriptor, filòsof, dramaturg, actor, poeta, director de cinema, guionista de còmics, instructor del tarot, mim, psicoterapeuta i psicomag. Va fundar, al costat de Roland Topor i Fernando Arrabal, el Grup Pànic. La seva aportació més controvertida és la psicomàgia, una tècnica que conjuga els ritus xamànics, el teatre i la psicoanàlisi, pretenent suposadament provocar en el pacient una catarsi de curació. També és conegut en el món del cinema per dirigir els controvertits llargmetratges La Montaña Sagrada, El Topo o Santa Sangre, entre d'altres. A l'edat de vint anys va cremar les seves fotografies i se'n va anar de Xile. Va viure gairebé vint anys a Mèxic i des de 1980 resideix a França, país del qual ha adquirit la nacionalitat. En l'actualitat, Jodorowsky viu a Vincennes, prop de París, on dóna classes de tarot i conferències sobre les seves teories (la psicomàgia i la psicogenealogia) al Cafe Le Téméraire de l'avinguda Daumesnil, prop de la Gare de Lyon.


(2) G. I. Gurdjieff 
Giorgios Giorgiades, nom amb què va ser batejat Gurdjieff, va néixer, segons estudiosos, al barri grec de Alexandropol, Armènia russa, aproximadament el 1866. Altres consignen 1872, 1873 o el 28 de setembre de 1877. G. I. Gurdjieff va buscar en les fonts ancestrals les respostes a les preguntes fonamentals de l'ésser humà. Els seus plantejaments constitueixen un revolucionari i coherent cos d'idees interrelacionades, que guien el cercador pel camí de l'evolució conscient. Figura mística i polèmica, el "Tigre de Turquestan" va deixar un poderós llegat orientat al despertar de les consciències adormides. Aquesta tradició, complexa i rigorosa, té seguidors i detractors a tot el món. Va formar diversos grups d'estudis. L'octubre de 1922, un grup es va traslladar a Fontainebleau, al sud de París, a una bonica mansió de l'aristocràcia francesa. El 13 de desembre de 1923 es realitza la primera representació pública de les danses sagrades, al teatre dels Camps Elisis, impressionant al sofisticat públic parisenc. S'inicia una etapa de agitades i successives gires amb representacions de les danses a Nova York i Chicago. L'èxit és sorollós i es comença a parlar de Gurdjieff en els diaris de tot el món. Els "filòsofs del bosc", com se'ls anomenava a l'època, suscitaven no pocs comentaris. Especialment conflictiva va ser la mort, de tuberculosi, de l'escriptora Katherine Mansfield, ocorreguda a Fontainebleau el 1923. Al 1949, realitza la seva última visita als Estats Units per supervisar l'edició dels seus llibres. Aquest mateix any, la seva salut empitjora i, després de realitzar la coreografia del seu últim "moviment" (el N ° 39), es desploma i és conduït a l'Hospital Americà de Neuilly. Envoltat de deixebles, abans de caure en inconsciència, els va llegar la seva darrera ironia: "Us deixo ficats en un bon embolic!". Va morir en el matí del 29 d'octubre i va ser sepultat a Fontainebleau, Avon, amb la seva mare i la seva esposa. 


(3) Reyna D'Assia 
Filla de Gurdjieff. Sembla que va ser amant i amiga de Jodorowsky. Pot ser que un fill de Reyna sigui de Jodorowsky. Poc més se sap d'aquesta dona que probablement en aquests moments tindrà els seus anys.


dijous, 7 de juliol de 2016

Extractes del capítol XII, L’evolució cultural, del llibre "Catalunya i l’Europa futura"

Del llibre, Catalunya i l'Europa futura d'Alexandre Deulofeu he extret aquests retalls que ens orienten sobre el que a vegades, en el camp de la cultura, no som capaços de situar perquè ens falta un referent clar. En Deulofeu va fer extensiva la certesa biològica de la creixença, maturitat i decadència a tots els àmbits de l'estudi de la història de tal manera que amb els anys va elaborar el que el seu amic, Francesc Pujols, va anomenar la Matemàtica de la Història, una llei que permet situar exactament els períodes de les col·lectivitats humanes en una cronologia perfectament identificable. En relació a la cultura va dir:

"Per de prompte, en cada cultura, com en tota manifestació humana, hi trobarem sempre les tres fases de creixença, maturitat i decadència. En l’obra artística, observarem que la primera fase és essencialment creadora; en ella té lloc la naixença d’un  nou estil que apareix sempre amb la màxima simplicitat; els rebuscaments, les tortuositats mentals, es troben absolutament absents. La producció es caracteritza per la màxima naturalitat; l’home quan crea, és espontani, i a igual que una deu d’on brolla l’aigua amb una senzillesa perfecta, de forma semblant l’home dóna lloc a la creació artística d’una manera plàcida, sense esforç sensible. Extraordinàriament senzill és l’estil que dóna lloc a l’arquitectura clàssica, d’una senzillesa magnífica són les primeres manifestacions de l’art romànic. Senzilla i espontània és la música de Haydn. La fase creadora és seguida per la fase de maturitat. En ella, el tema fonamental rep l’ampliació que ens ve caracteritzada per un gran equilibri constructiu, sense que aparegui encara de manifest un excessiu treball cerebral. L’ànima i l’intel·lecte es mantenen en un equilibri perfecte; és el moment de màxima compenetració entre fonts que porten a la maturitat del fet cultural. És la segona fase del dòric de la cultura clàssica; és el gòtic de la cultura medieval; és Beethoven.
Segueix una fase decadent en la qual s’afebleix l’esperit creador, i aquest és substituït per un treball cerebral. Es perd la naturalitat per a deixar pas a un forçat treball imaginatiu. Generalment, la característica d’aquesta fase decadent és un floriment desmesurat, amb el qual es vol dissimular la falta d’esperit creador. És el corinti en l’art clàssic; és el barroc en l’art medieval; és la fase que inicià Wagner.
Finalment, podem assenyalar una última etapa que ja no ens atrevim a classificar d’artística i que millor podríem anomenar-la com a caricatura tràgica del  poder creador. Aquesta etapa, la veurem manifesta en l’art de la Roma decadent i en les produccions dels nostres dies. Els surrealistes en la pintura; Strawinsky, Chomberg, etc. en la música. És la fase d’extravagància en plena contradicció amb les etapes creadores. L’afany de trobar un nou estil, els múltiples intents per a trobar una nova fórmula, contrasten amb l’espontaneïtat de l’obra genial. Quina diferencia no hi ha entre la cultura clàssica i els malabarismes de l’època actual! Els grecs amb una sola fórmula estètica van crear un món d’obres genials. Les èpoques esgotades, amb mil esforços inútils, aconsegueixen produir un monstre inharmònic i desproporcionat."

Alexandre Deulofeu va aplicar aquest concepte a les societats humanes establint uns períodes històrics de creixença, maturitat i decadència. La creixença i maturitat correspondria a l'etapa democràtica i la decadència a l'etapa imperialista.

DEULOFEU, Alexandre. Catalunya i l’Europa futura. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1934 

Piero Scanziani (1908 - 2003)

Insistiu en escriure la meva biografia. Us sembla que és necessari o si més no útil? Ni vosaltres ni ningú sap res de la meva vida. No s’ha desenvolupat a la superfície, no ha sigut visible. Fins i tot si es fes un resum es falsificaria. Sobretot als ulls dels pràctics occidentals. Renuncieu a escriure la meva biografia. (Sri Aurobindo, 29.9.1936)


VIDA
Va néixer a Chiasso al 1908, fill de Antonio periodista del Ticino a Milà i Roma, i Linda. Va passar l’ infància i adolescència a Losanna, Milà, assistint a les escoles de Lugano, Mendrisio i Como. El seu pare, Antonio, era un gran periodista i president de la Associació Internacional de Premsa Estrangera a Roma fins el 1954, quan va morir. 
Al 1928 acaba els estudis al Liceu Parini de Milà i comença a treballar de periodista a Lugano, com a redactor de la Gazzetta Ticinese. Desprès es trasllada a Roma i més tard a Milà on dirigeix el diari esportiu Il Pugilatore.

Entre 1938 i 1945 s’està a Berna, primer com a cap del servei italià de l'Agència telegràfica Suïssa i desprès com a corresponsal i enviat especial de Bund, Basler Nachrichten, Suisse, Corriere del Ticino, la Sera, Gazette de Lausanne, Illustré, United Press, Reuter, New York Times, etc. A Berna, escriu les seves dues primeres noveles (La chiave del mondo e I cinque continenti ), publicades a Milà el 1941 i 1942. 
Al 1946 torna a Roma com a corresponsal de premsa internacional i també dedicant-se a la literatura. Al 1952, surt Felix, que és guardonada amb els Premi Viareggio i Premio Schiller. Mentrestant, també publica els seus treballs de naturalista: Bestiario, Il carassio dorato i sis obres de Cinològica, entre elles L'Enciclopèdia del cane. Del 1946 al 1960, a les gosseres del Zoo de Roma reconstrueix i difon l'antiga raça del mastí napolità. Va dirigir la revista mensual Cani i Edizioni Pan.
Deixa el periodisme d'informació al voltant de 1950 i escriu per revistes de Milà i Roma (Avventura dell’uomo, Millenni, Incontri con il prossimo, ecc.), per radio i TV (al voltant de trenta textos), pel cinema (direcció de documentals) i en el 1965 pel teatre (Alessandro, drama, premi Ugo Betti). Col • labora als diaris Il Tempo, Giornale d'Itàlia, Il Globo i Momento Sera, a les revistes Tempo illustrato, Epoca, Visto, Grazia, Domani, Illustrazione italiana, Veltro, etc. Al 1967 va fundar a Chiasso le Edizioni Elvetica, dirigint la col•lecció de llibres i publicant trenta volums de autors suïssos de parla italiana. El 1975 és director de la revista internacional L’Europa letteraria e artistica. Del 1958 al 1970 el porta a viatjar per Europa, Amèrica, Àsia, fins l'Índia i l'Extrem Orient. D’aquest viatges en sortiran Entronauti i Verso l’Oriente. 

Al 1971 inesperadament va abandonar Roma per retirar-se a un poble de muntanya del Ticino, Sagno, on va escriure Aurobindo (biografia),Cristo (antologia dels primers testimonis), els assaigs La lunga via delle Indie, Del Sufismo, Amuleti e talismani, Dentro di noi, Le ore e i giorni,ecc. Expert en la mística cristiana i oriental, va dirigir la sèrie Testimonianze. A Suïssa al 1973 va desenvolupar un cicle d'estudis que es va convertir en llibre, L’uomo interiore, publicat a Florència. El 1977 es va casar per segona vegada i el 1980 neix Gabriel. Al 1978 la Universitat de L'Aquila li va atorgar un doctorat honoris causa en literatura. 

Del 1980 al 1986, publica els assajos: L’arte della longevità (1982), L’arte della giovinezza (1985) e L’arte della guarigione (1986). El 1985 i 1986 és un candidat finalista per al Premi Nobel de Literatura. La candidatura és proposada per un comitè internacional presidit per Mircea Eliade. Al 1988 amb motiu del seu 80è aniversari es celebra a Lugano una Convenció Internacional sobre la seva obra. Les vint ponències són publicades amb el títol Testimone d’Europa (amb textos de Pampaloni, Servadio, Giachery, Pischedda, Tofanelli, Vettori, Scaligero, el francés Camille Delaux, ecc.). Al 1992, amb 84 anys acaba la seva darrera obra de ficció, Il fiume dalla foce alla fonte, una particular autobiografia en tercera persona, el protagonista es un escriptor, l'obra abasta des del Novecento fins al començament del dos mil. Al 1997 a punt de complir els noranta va ser guardonat amb el Premi Schiller pel conjunt de la seva obra. El 27 de febrer del 2003 va morir a Mendrisio per una pneumònia a l'edat de 94 anys.

Què vol dir Intronàutica?

He decidit suprimir un blog, Intronàutica, perquè no estava gaire actiu. Les entrades les aniré traslladant en aquest. 

Aprofito per parlar de la paraula Intronàutica. 

Vaig agafar aquesta paraula en préstec. Va ser inventada per Piero Scanziani al 1969. Segons Scanziani els intronàutes són les persones que s'endinsen dins el propi ésser per trobar l'altre jo, la persona sense nom, o, segons Scanziani, el convidat desconegut. 

He utilitzat aquesta paraula quasi tota la meva vida. Penso que defineix molt bé les persones que a banda de la lluita en el món exterior també viatgen al món interior. Aquell món on la poesia, l'art, la música, el pensament, la reflexió, etc. llimen els cantells de la personalitat. 

LA FAULA DE L’OCELLET I EL BRILLANT


Fa uns anys vaig llegir una faula d'un reconegut filòsof italià. Paga la pena llegir-la i copsar el profund sentit de la història.  Aquí la tenim:

Hi havia una vegada un home, savi i ric que passejava pel seu jardí. D’una revolada va agafar un ocellet. Es va meravellar en sentir-lo parlar:
       - Poderós senyor, deixa’m anar que ni sóc maco, ni canto bé ni serveixo per menjar de prim que estic. Si em deixes anar et diré tres secrets.
El senyor savi i ric va dir:
         - D’acord, si em dius els tres secrets seràs lliure.
I l’ocellet va respondre:
         - Els tres secrets que no has d’oblidar mai són: 
                     1. No pensis en allò que ja ha passat i no tornarà. 
                     2. No desitgis allò que no pots tenir. 
                     3. No creguis en coses impossibles.
El senyor poderós va dir:
         - Molt bé, m’agraden, mantinc la promesa i et deixo anar.
L’ocellet va volar fins un arbre i va riure com un boig. El senyor, estranyat, li va preguntar perquè reia i l’ocellet va explicar:
       - Ric perquè m’has deixat anar i dins el meu ventre hi ha un brillant més gros que un ou de gallina.
L’home savi i ric va pregar a l’ocellet:
      - Au, va ocellet! Prefereixes volar solet en comptes de viure amb mi que et cuidaré i alimentaré?
L’ocellet encara va riure més i va contestar:
        - T’he confiat tres secrets i ja els has oblidat? 
                  1. Que no pensis amb el que ja ha passat i tu hi penses. 
                  2. Que no desitgis allò que no pots tenir, i et penses que tornaré perquè 
                     m’obris el ventre?
                  3. Que no creguis en coses impossibles i, et creus que en el meu ventre hi 
                     càpiga un brillant més gros que el meu cos?

I l’ocellet va marxar rient mentre l’home savi i ric va quedar bocabadat de tanta veritat.

dimarts, 5 de juliol de 2016

Enllaç a un document PDF de Mercedes Rosúa, publicat a Foro de Educación, n 9, 2007, pp. 7-35.
Mercedes Rosúa és Doctora en Filosofia i Lletres per la Universitat Complutense de Madrid a banda d'un extens currículum. L'article pretén posar ordre en les desqualificacions que va rebre Oriana Fallaci amb la publicació de La rabia y el orgullo.

Oriana Fallaci

diumenge, 12 de juny de 2016

Són útils les vagues?

Observant els moviments sindicals, reivindicatius, socials, etc, tinc la sensació d’estar veient una pel·licula en cine mut. No s’han adonat que han canviat brutalment els paradigmes? Que el problema no és lluitar per millores socials o salarials sinó pensar com es reubicaran els treballadors en un futur robotitzat que està apunt de ser present? Estic parlant d’un futur d’aquí una desena d’anys com a màxim. Observava les vagues recents del metro de Barcelona mentre pensava si s’adonaven que en un temps record es tecnificaran totes les línies i acte seguit el problema passarà de millores salarials a acomiadaments massius. De què hauran servit les vagues? Molt probablement per justificar el canvi. I aquest és un factor imprescindible per entendre les properes transformacions que ens aniran imposant.  

Les accions que es realitzin en l’àmbit ciutadà seran els justificants per imposar les noves praxis polítiques i econòmiques. Com exemple més global, valgui el terrorisme. Aquesta revolució soterrada de les estructures socials, laborals, polítiques i econòmiques es desenvoluparà en la majoria dels sectors productius, comercials i socials de la nostra societat. Per tant, les velles eines reivindicatives ja no són útils per els problemes nous que ens venen a sobre. L’anonimat de les grans corporacions. Els poders fàctics cada cop més invisibles. La dissolució de les responsabilitats dins les xarxes d’Internet, element cabdal que ja l’estem patint, però no en som conscients de la seva dimensió. El lent però imparable control individual acompanyat de les retallades dels seus drets. Tot això, malauradament, els actors sindicals, polítics i socials no ho veuen i per tant no preveuen els contra-sistemes per a defensar-nos.  S’estan utilitzant eines antigues per a problemes nous. Està a punt de néixer una altra era de tecnificació diferent,  l’era de la robòtica, que tant se n’ha parlat en la ficció, finalment s’instaurarà. D’altra banda, Internet i les xarxes socials facilitaran l’instauració robòtica, ja ho estan fent,  i impulsaran el canvi en les tècniques de venda comercial que faran inútils i improductius tot un seguit de llocs de treball que ara considerem imprescindibles. 

Un altre factor important que eixamplarà la globalització de la precarització laboral. El treball cada cop serà menys qualificat i més susceptible de precaritzar-lo. Mentrestant, els liders sindicals posen els treballadors al carrer, i no s’adonen que les grans corporacions econòmiques i financeres, això els importa un rave mentre es van obrint pas dins els sistemes públics de qualsevol sector per tal d’arribar a controlar-lo.  Els sindicats estan cecs. Bé, és veritat que tampoc ho veuen els partits polítics, en especial aquells que diuen vetllar pels més desfavorits. Partits que a mesura que passin els anys i esdevingui la superació de la crisis veuran també minvats els drets polítics i democràtics. Fins i tot ho veuran normal, com de fet ja està passant amb el control que es deriva de les grans institucions supraestatals. UE, ONU, TTIP, etc. En fi, que en el fons fan tendresa els moviments reivindicatius socials i laborals. Lluiten per allò accessori, puntual i obliden o no coneixen el problema capital dels brutals canvis socials que estem a punt de viure. 

dijous, 26 de maig de 2016

La Segona Revolució Francesa Mundial

No em feu gaire cas. Està clar que estic enfadat. Molt enfadat. Preneu aquest escrit com el què és. Una enrabiada amb la situació  tan deplorable del món. 

Qui són aquesta gent? Qui són aquests éssers invisibles que estan marcant el pols de l'economia mundial? Qui són aquestes corporacions capaços de doblegar el G8 i als homes més poderosos de la Terra? Qui són aquests desaprensius capaços en nom del seu interès personal d'enfonsar un país, una economia i milions de mortals i de simples treballadors quotidians? Com és possible que els poders polítics no plantin cara  a una economia mundial dirigida per mafiosos de les borses i les finances?

El rei absolut ha estat substituït per l'economia financera, pels bancs amb poder absolut sobre tot. L'alt clergat i la noblesa han estat substituïts pels qui actualment dirigeixen les grans multinacionals i empreses mundials. Finalment, la noblesa ha estat usurpada per la anomenada classe política. És la classe privilegiada del segle XXI. Són els privilegiats de la piràmide social actual. És la classe dirigent que s'ha de tornar a enderrocar. Sota hi tenim els petits empresaris, els treballadors, la ciutadania mundial.


Tornen a ser els reis i aristòcrates que malauradament hem de tornar a fini-quitar. El rei es l'equivalent dels diners, la noblesa dels polítics que, com a la Revolució Francesa ens tornem a trobar en la mateixa situació. Uns parlaments, uns polítics inoperants i sotmesos a les directrius de les classes privilegiades: la classe econòmica, la classe bancaria i financera mundial. No ho podem permetre i cal una altra revolució francesa. Com en tota revolució hi hauran danys col·laterals. I d'això avui dia els polítics en saben un munt. Bé, doncs, que hi comencin a pensar. Però la maquina més democràtica de tota revolució l'hem de tornar a posar en funcionament. Aquesta vegada a la maquina hi hem de posar els colls de tots aquells que estan destrossant financerament els països, els pobles, les nacions sense cap tipus de moralitat, sense cap tipus d’ètica humana. Ens calen uns quants Robespierre per tal de fer una barrabassada mundial i pujar un altre esglaó en el difícil camí cap a la democràcia i la difícil igualtat dels esser humans.  Hi haurà danys col·laterals  i danys directes, és cert, però el món no pot esperar que el Poder Econòmic li agafi de sobte una llambregada de consciencia. En totes les revolucions, hi ha hagut una raó fonamental que ha legalitzat la revolució, que no volien deixar la mamella. S’ha de tallar la ma que agafa la mamella. O ara o mai. Ho tenim tot al nostre abast, tecnologia, comunicació, etc., però això només ho farà el poble, la ciutadania mundial que està sofrint aquesta maleïda malaltia de la avarícia humana. Els polítics tampoc ajudaran. Cal una revolució en tota regla. Hem de destruir els bancs, les borses, que ja no tenen cap utilitat per el benestar dels ciutadans del món. Hem de destruir la xarxa financera mundial. Per una revolució anti-financera i bancaria mundial.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Diada de Sant Jordi, Grup Planeta i altres cabòries.

S’ha acabat la Diada de Sant Jordi. Llàstima que plogues per la tarda, tot i que estava anunciat pels serveis meteorològics catalans que podia passar. És de suposar que, com jo, una ampla majoria de catalans varen anar a celebrar la Diada pel mati en previsió dels possibles ruixats de la tarda.

La Diada de Sant Jordi, com tants altres aspectes del nostre país, m’omple d’orgull i alhora em posiciona en la perspectiva de pensar en el què seriam capaços de fer si estiguéssim lliures, si la nostra nació mil·lenària disposés de les eines administratives i polítiques que tenen les nacions amb Estat. Quan observo aquesta gran explosió emprenedora i creativa em treu de polleguera que no ens puguem disparar definitivament per culpa de la inèrcia preocupant dels nostres polítics que impossibiliten acabar el procés d’una vegada per totes. 

En fi. Sembla que cal tenir paciència. Molta. Massa. De tota manera, els daus estan llançats i la partida, diria, que està gairebé guanyada. Però és força evident que ens falta l’escac i mat per finalitzar el procés.

Tot passejant per les paradetes no em vaig poder estar de recordar aquella frase del malaurat José Manuel de Lara Bosch quan va dir que si es feia el referèndum, el Grup Planeta marxaría de Catalunya. A hores d’ara no sé si els hereus mantenen aquesta posició, tant més quan ja no es parla de referèndum sinó de la creació d’un Estat, però seria força interessant conèixer en quina posició es troben actualment.

I no només el Grup Planeta, sinó molts altres empresaris s’hauran de definir en els propers temps. No podem descartar que probablement molts abandonin Catalunya. Perquè no només el Grup Planeta va fer públic el seu parer. Altres empreses i empresaris així ho han expressat amb més o menys èmfasi.  Què hi farem!

Però clar. Si observem aquesta fugida des de la perspectiva o anàlisi econòmic em sembla que no es gaire assenyat, màxim quan encara no sabem quins seran els paràmetres en que es mourà el govern d’un Estat català. No sabem quina tipologia d’impostos es crearan per a les empreses.   No sabem quines ajudes i quines facilitats hi hauran per a les empreses. I un llarg etc. de possibles que fa evident que seria molt prematur prendre una decisió tan dràstica. Sobretot si, passat un temps, es veu que fer negocis a Catalunya és més que interessant. Personalment, com que sóc rancoròs de mena, els que retornessin els faria pagar un peatge important. En definitiva, val a dir que des d’un punt de vista empresarial l’actitud d’aquests empresaris o grups empresarials ens informa que no tenen gaire visió econòmica.

D’altra banda, tots sabem que una de les branques d’estudi més important en el màrqueting econòmic és la recerca del sector de mercat més idoni per a desenvolupar un negoci. Encertar en la investigació i trobar un sector verge és una de les aptituds essencials que ha de tenir un bon analista econòmic, un bon emprenedor sorgit de les escoles de negocis, sobretot de les catalanes. Bé, doncs heus ací que totes les empreses, grups i empresaris que marxin de Catalunya l’únic que faran és deixar un sector buit en el mercat i estalviar feina de recerca als emprenedors i futurs homes de negocis catalans. Perquè és evident que aquest buit ràpidament s’haurà d’omplir.

Així, si Planeta marxa, ens deixa un buit en el sector de mercat corresponent a l’edició de llibres que permetrà a altres fer negocis editorials. Conclusió? Doncs, res. Gracies senyors de Planeta i gracies a tots aquells que marxin perquè això, indirectament ens afavoreix el nostre creixement econòmic.

De la mateixa manera que els boicots als productes catalans van impulsara a moltes empreses catalanes cap a la recerca d’altres mercats, la fugida d’empreses de Catalunya ens facilitarà la possibilitat que altres emprenedors puguin desenvolupar els seus projectes en els sectors que hagin quedat buits. Com tantes vegades s’ha dit, les crisis són una font d’oportunitats per tothom.