dilluns, 18 de juliol de 2016

Sobre agnosticisme i la forma de resar

Des de la vessant diguem-ne religiosa o filosòfica em considero agnòstic. Vull dir que no sóc ateu i no comparteixo aquest pensament materialístic de la Vida. Entenc que hi ha un mecanisme que fa funcionar l'Univers. Però un mecanisme d'aquestes proporcions dubto que tingui en compte el parer dels humans. Per això fa temps vaig desestimar l'idea del personatge rera un computador celestial, i per descomptat considero l'absoluta inviabilitat que les respostes les pugui subministrar un llibre escrit per humans, sigui la Biblia, la Torà, el Coran, els Vedas o el Mormó. Però hi ha d'haver una explicació a la Consciència, aquest privilegi estrictament humà, en principi, i aquesta explicació ha de ser lógica i científica. Una vegada em van donar una definició de Déu prou raonable: Déu és la Llei que regula en l'equlibri més perfecte l'Univers. No és una definició fideística i em sembla prou lógica per encabir moltes preguntes i respostes.
Ara bé, com pot un agnòstic posar-se en sintonia amb la Llei, Déu o com vulguem batejar l'infinit insondable? Com pot meditar o resar un agnòstic? Un amic, un entranyable amic, em va fer arribar aquesta forma de resar quan les pregàries religioses no ens acaben de fer el pes. Si més no, serveix per a reflexionar un instant vers la nostra efímera existència. És en italià. Sota hi ha un intent de traducció:

Preghiera Laica di Ringraziamento

Mio carissimo ed amato Dio, Sommo Vertice, padre ed
allo stesso tempo madre,
permettimi di ringraziarTi per avermi concesso di giocare a
nascondino con Te e di averTi sempre saputo ritrovare,
ora mentre dormivi in uno splendido cristallo di estrema
bellezza per le sue armoniche e geometriche linee di
costruzione, ora mentre sognavi in un fiore ora in un
uomo dove sapevi di essere desto avendo lui consacrato il
suo cuore in Te.
Ti prego però prima di farmi “tana”, di lasciarmi ancora un
po’ di tempo per ringraziarTi di avermi fatto affacciare alla
finestra della Tua creazione, dove tutto è ordine,
ritrovandoTi anche nel microcosmo in un atomo, in un
quark, in un quanto.
Grazie, ho capito di essere un burattino, nella forma
materiale, sulla scena della vita e che attraverso i fili: la mia
anima e il burattinaio – il mio spirito, mi muovono nella
unica strada da percorrere per arrivare a Te unica meta e
fonte di Vera Vita.
Cercherò di raggiungerTi, se lo permetterai, nella divina
Armonia della parola OM, Amen, Amin.
In principio era il Verbo ed il verbo era presso Dio ed il
Verbo era Dio stesso, le tre armoniche della creazione.
Ti prego proteggimi onde eviti di togliere la consonante  D
 alla parola Dio rimanendo Il mio io, fonte solo di vana
gloria, permettendomi così di divenire una “risonanza
 armonica” del Motore Supremo.

Oració Laica d'Agraïment

Estimadíssim i benvolgut Déu, Vèrtex Suprem, 
pare i al mateix temps mare, 
permetem agrair-Te l’haver-me deixat jugar 
a fet i amagar amb Tu i sempre haver-Te pogut trobar,
mentre dormies en un cristall meravellós de bellesa extrema
per les seves harmonioses i geomètriques línies de
construcció, o mentre somniaves en una flor, o eres
un home conscient perquè havia consagrat 
el seu cor en Tú. 
Et demano que abans d’amagar-Te, em deixis
 una mica de temps per agrair-Te haver-me permès treure el cap per 
la finestra de la Teva creació, on tot és ordre, 
i trobar-Te en el microcosmos d’un àtom, 
en un quark o en un quàntum.
Gràcies, he entès que sóc un titella, en la forma material, 
en l’escenari de la vida i que a través dels fils: 
la meva vida i el titellaire - el meu esperit, 
em portaven per l’únic camí per arribar  a Tu, 
l’única meta i 
font de Vida Veritable.
Intentaré, si em permets, trobar-Te en la 
divina Harmonia de la paraula OM, Amén, Amin.  
Al principi era la Paraula i la paraula estava en Déu i 
la Paraula era Déu mateix, els tres harmònics de la creació.
Et demano que em protegeixis i evitis que el meu jo, font de glories vanes, 
s’anteposi a Déu, permetem-ne esdevenir 
una “ressonància harmònica” del Moviment Suprem. 

dimarts, 12 de juliol de 2016

Breviari per anar pel món

Suposo que molts coneixeu a Jodorowsky per les seves intervencions a la televisió i la seva participació al Festival de cinema de Sitges. Potser el que no sabeu tant, si no heu llegit els seus llibres, és que va estar embolicat amb una dona anomenada Reyna d’Assia. Aquesta dona era filla de Gurdjieff, personatge molt controvertit al segle passat i inspirador d’un seguit d’idees i pràctiques per tal de donar resposta a la recerca interior de l’esser humà. De tot plegat, el més important és que sembla ser que Reyna d’Assia li va deixar a Jodorowsky un seguit d’ensenyaments del seu pare. Son molt interessants i ens donen una pauta de conducta a la vida. Els ensenyaments que va transmetre Gurdjieff (2) a la seva filla, Reyna D'Assia (3) recopilats per Alejandro Jodorowsky Prullansky (1) en el seu llibre El Maestro y las Magas són aquests: 

1. Fixa la teva atenció en tu mateix, sigues conscient en cada instant del que penses, sents, vols i fas. 
2. Acaba sempre el que vas començar. 
3. Fes el que estàs fent el millor possible. 
4. No t’encadenis a res que a la llarga et destrueixi. 
5. Desenvolupa la teva generositat sense testimonis. 
6. Tracta a cada persona com si fos un parent proper. 
7. Ordena el que has desordenat. 
8. Aprèn a rebre, agraeix cada donació. 
9. Para de autodefinirte. 
10. No menteixis ni robis, si ho fas et menteixes i et robes a tu mateix. 
11. Ajuda al teu proïsme sense fer-lo depenent. 
12. No vulguis ser imitat. 
13. Fes plans de treball i compleix-los. 
14. No ocupis massa espai. 
15. No facis sorolls ni gestos innecessaris. 
16. Si no la tens, imita la fe. 
17. No et deixis impressionar per personalitats fortes. 
18. No t’apropiïs de res ni de ningú. 
19. Reparteix equitativament. 
20. No sedueixis. 
21. Menja i dorm allò estrictament necessari. 
22. No parlis dels teus problemes personals. 
23. No emetis judicis ni crítiques quan desconeguis la major part dels fets. 
24. No estableixis amistats inútils. 
25. No segueixis les modes. 
26. No et venguis. 
27. Respecta els contractes que has signat. 
28. Sigues puntual. 
29. No envegis els béns o els èxits dels altres. 
30. Parla només el necessari. 
31. No pensis en els beneficis que et procurarà la teva obra. 
32. Mai amenacis. 
33. Fes les promeses. 
34. En una discussió posa't al lloc de l'altre. 
35. Admet que algú et superi. 
36. No eliminis, sinó transforma. 
37. Venç les teves pors, cada una d'elles és un desig que es camufla. 
38. Ajuda a l'altre a ajudar-se a si mateix. 
39. Venç les teves antipaties i acosta't a les persones que vols rebutjar. 
40. No actuïs per reacció al que diguin bo o dolent de tu. 
41. Transforma el teu orgull en dignitat. 
42. Transforma la teva còlera en creativitat. 
43. Transforma la teva avarícia en respecte per la bellesa. 
44. Transforma la teva enveja en admiració pels valors de l'altre. 
45. Transforma el teu odi en caritat. 
46. No t’alabis ni t’insultis. 
47. Tracta el que no et pertany com si et pertanyés. 
48. No et queixis. 
49. Desenvolupa la teva imaginació. 
50. No donis ordres només pel plaer de ser obeït. 
51. Paga els serveis que et donen. 
52. No facis propaganda de les teves obres o idees. 
53. No tractis de despertar en els altres, emocions cap a tu com pietat, admiració, simpatia, complicitat... 
54. No tractis de distingir-te per la teva aparença. 
55. Mai contradiguis, només calla. 
56. No contreguis deutes, adquireix i paga de seguida. 
57. Si ofens algú, demana-li perdó. 
58. Si l'has ofès públicament, excusat en públic. 
59. Si t'adones que has dit alguna cosa errònia, no insisteixis per orgull en aquest error i desisteix immediatament dels teus propòsits. 
60. No defensis les teves idees antigues només pel fet que vas ser tu qui les va enunciar. 
61. No conservis objectes inútils. 
62. No t’adornis amb idees alienes. 
63. No et fotografies al costat de personatges famosos. 
64. No rendeixis comptes a ningú, sigues el teu propi jutge. 
65. Mai et defineixis pel que posseeixes. 
66. Mai parlis de tu sense concedir la possibilitat de canviar. 
67. Accepta que res és teu. 
68. Quan et preguntin la teva opinió sobre alguna cosa o algú, digues només les seves qualitats. 
69. Quan emmalalteixis, en lloc d'odiar aquest mal considera'l el teu mestre. 
70. No miris amb dissimulo, mira fixament. 
71. No oblidis als teus morts, però dóna'ls un lloc limitat que els impedeixi envair tota la teva vida. 
72. Al lloc on habites consagra sempre un lloc al sagrat. 
73. Quan facis un servei no ressaltis els teus esforços. 
74. Si decideixes treballar per als altres, fes-ho amb plaer. 
75. Si dubtes entre fer i no fer, arrisca't i fes. 
76. No tractis de ser tot per la teva parella; admet que busqui en altres el que tu no pots donar-li. 
77. Quan algú tingui el seu públic, no vagis per contradir-li i robar-li l'audiència. 
78. Viu d'uns diners guanyats per tu mateix. 
79. No et vantis d’aventures amoroses.
80. No et vanagloriïs de les teves debilitats. 
81. Mai visites a algú només per omplir el teu temps. 
82. Aconsegueix per repartir. 
83. Si estàs meditant i arriba un diable, posa aquest diable a meditar ... 


(1) Alejandro Jodorowsky
Alejandro (Alexandro) Jodorowsky Prullansky (Tocopilla, Xile, 7 de febrer de 1929), és un artista polifacètic xilè d'origen jueu-ucraïnès. Entre les seves moltes facetes destaquen les d'escriptor, filòsof, dramaturg, actor, poeta, director de cinema, guionista de còmics, instructor del tarot, mim, psicoterapeuta i psicomag. Va fundar, al costat de Roland Topor i Fernando Arrabal, el Grup Pànic. La seva aportació més controvertida és la psicomàgia, una tècnica que conjuga els ritus xamànics, el teatre i la psicoanàlisi, pretenent suposadament provocar en el pacient una catarsi de curació. També és conegut en el món del cinema per dirigir els controvertits llargmetratges La Montaña Sagrada, El Topo o Santa Sangre, entre d'altres. A l'edat de vint anys va cremar les seves fotografies i se'n va anar de Xile. Va viure gairebé vint anys a Mèxic i des de 1980 resideix a França, país del qual ha adquirit la nacionalitat. En l'actualitat, Jodorowsky viu a Vincennes, prop de París, on dóna classes de tarot i conferències sobre les seves teories (la psicomàgia i la psicogenealogia) al Cafe Le Téméraire de l'avinguda Daumesnil, prop de la Gare de Lyon.


(2) G. I. Gurdjieff 
Giorgios Giorgiades, nom amb què va ser batejat Gurdjieff, va néixer, segons estudiosos, al barri grec de Alexandropol, Armènia russa, aproximadament el 1866. Altres consignen 1872, 1873 o el 28 de setembre de 1877. G. I. Gurdjieff va buscar en les fonts ancestrals les respostes a les preguntes fonamentals de l'ésser humà. Els seus plantejaments constitueixen un revolucionari i coherent cos d'idees interrelacionades, que guien el cercador pel camí de l'evolució conscient. Figura mística i polèmica, el "Tigre de Turquestan" va deixar un poderós llegat orientat al despertar de les consciències adormides. Aquesta tradició, complexa i rigorosa, té seguidors i detractors a tot el món. Va formar diversos grups d'estudis. L'octubre de 1922, un grup es va traslladar a Fontainebleau, al sud de París, a una bonica mansió de l'aristocràcia francesa. El 13 de desembre de 1923 es realitza la primera representació pública de les danses sagrades, al teatre dels Camps Elisis, impressionant al sofisticat públic parisenc. S'inicia una etapa de agitades i successives gires amb representacions de les danses a Nova York i Chicago. L'èxit és sorollós i es comença a parlar de Gurdjieff en els diaris de tot el món. Els "filòsofs del bosc", com se'ls anomenava a l'època, suscitaven no pocs comentaris. Especialment conflictiva va ser la mort, de tuberculosi, de l'escriptora Katherine Mansfield, ocorreguda a Fontainebleau el 1923. Al 1949, realitza la seva última visita als Estats Units per supervisar l'edició dels seus llibres. Aquest mateix any, la seva salut empitjora i, després de realitzar la coreografia del seu últim "moviment" (el N ° 39), es desploma i és conduït a l'Hospital Americà de Neuilly. Envoltat de deixebles, abans de caure en inconsciència, els va llegar la seva darrera ironia: "Us deixo ficats en un bon embolic!". Va morir en el matí del 29 d'octubre i va ser sepultat a Fontainebleau, Avon, amb la seva mare i la seva esposa. 


(3) Reyna D'Assia 
Filla de Gurdjieff. Sembla que va ser amant i amiga de Jodorowsky. Pot ser que un fill de Reyna sigui de Jodorowsky. Poc més se sap d'aquesta dona que probablement en aquests moments tindrà els seus anys.


dijous, 7 de juliol de 2016

Extractes del capítol XII, L’evolució cultural, del llibre "Catalunya i l’Europa futura"

Del llibre, Catalunya i l'Europa futura d'Alexandre Deulofeu he extret aquests retalls que ens orienten sobre el que a vegades, en el camp de la cultura, no som capaços de situar perquè ens falta un referent clar. En Deulofeu va fer extensiva la certesa biològica de la creixença, maturitat i decadència a tots els àmbits de l'estudi de la història de tal manera que amb els anys va elaborar el que el seu amic, Francesc Pujols, va anomenar la Matemàtica de la Història, una llei que permet situar exactament els períodes de les col·lectivitats humanes en una cronologia perfectament identificable. En relació a la cultura va dir:

"Per de prompte, en cada cultura, com en tota manifestació humana, hi trobarem sempre les tres fases de creixença, maturitat i decadència. En l’obra artística, observarem que la primera fase és essencialment creadora; en ella té lloc la naixença d’un  nou estil que apareix sempre amb la màxima simplicitat; els rebuscaments, les tortuositats mentals, es troben absolutament absents. La producció es caracteritza per la màxima naturalitat; l’home quan crea, és espontani, i a igual que una deu d’on brolla l’aigua amb una senzillesa perfecta, de forma semblant l’home dóna lloc a la creació artística d’una manera plàcida, sense esforç sensible. Extraordinàriament senzill és l’estil que dóna lloc a l’arquitectura clàssica, d’una senzillesa magnífica són les primeres manifestacions de l’art romànic. Senzilla i espontània és la música de Haydn. La fase creadora és seguida per la fase de maturitat. En ella, el tema fonamental rep l’ampliació que ens ve caracteritzada per un gran equilibri constructiu, sense que aparegui encara de manifest un excessiu treball cerebral. L’ànima i l’intel·lecte es mantenen en un equilibri perfecte; és el moment de màxima compenetració entre fonts que porten a la maturitat del fet cultural. És la segona fase del dòric de la cultura clàssica; és el gòtic de la cultura medieval; és Beethoven.
Segueix una fase decadent en la qual s’afebleix l’esperit creador, i aquest és substituït per un treball cerebral. Es perd la naturalitat per a deixar pas a un forçat treball imaginatiu. Generalment, la característica d’aquesta fase decadent és un floriment desmesurat, amb el qual es vol dissimular la falta d’esperit creador. És el corinti en l’art clàssic; és el barroc en l’art medieval; és la fase que inicià Wagner.
Finalment, podem assenyalar una última etapa que ja no ens atrevim a classificar d’artística i que millor podríem anomenar-la com a caricatura tràgica del  poder creador. Aquesta etapa, la veurem manifesta en l’art de la Roma decadent i en les produccions dels nostres dies. Els surrealistes en la pintura; Strawinsky, Chomberg, etc. en la música. És la fase d’extravagància en plena contradicció amb les etapes creadores. L’afany de trobar un nou estil, els múltiples intents per a trobar una nova fórmula, contrasten amb l’espontaneïtat de l’obra genial. Quina diferencia no hi ha entre la cultura clàssica i els malabarismes de l’època actual! Els grecs amb una sola fórmula estètica van crear un món d’obres genials. Les èpoques esgotades, amb mil esforços inútils, aconsegueixen produir un monstre inharmònic i desproporcionat."

Alexandre Deulofeu va aplicar aquest concepte a les societats humanes establint uns períodes històrics de creixença, maturitat i decadència. La creixença i maturitat correspondria a l'etapa democràtica i la decadència a l'etapa imperialista.

DEULOFEU, Alexandre. Catalunya i l’Europa futura. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1934 

Piero Scanziani (1908 - 2003)

Insistiu en escriure la meva biografia. Us sembla que és necessari o si més no útil? Ni vosaltres ni ningú sap res de la meva vida. No s’ha desenvolupat a la superfície, no ha sigut visible. Fins i tot si es fes un resum es falsificaria. Sobretot als ulls dels pràctics occidentals. Renuncieu a escriure la meva biografia. (Sri Aurobindo, 29.9.1936)


VIDA
Va néixer a Chiasso al 1908, fill de Antonio periodista del Ticino a Milà i Roma, i Linda. Va passar l’ infància i adolescència a Losanna, Milà, assistint a les escoles de Lugano, Mendrisio i Como. El seu pare, Antonio, era un gran periodista i president de la Associació Internacional de Premsa Estrangera a Roma fins el 1954, quan va morir. 
Al 1928 acaba els estudis al Liceu Parini de Milà i comença a treballar de periodista a Lugano, com a redactor de la Gazzetta Ticinese. Desprès es trasllada a Roma i més tard a Milà on dirigeix el diari esportiu Il Pugilatore.

Entre 1938 i 1945 s’està a Berna, primer com a cap del servei italià de l'Agència telegràfica Suïssa i desprès com a corresponsal i enviat especial de Bund, Basler Nachrichten, Suisse, Corriere del Ticino, la Sera, Gazette de Lausanne, Illustré, United Press, Reuter, New York Times, etc. A Berna, escriu les seves dues primeres noveles (La chiave del mondo e I cinque continenti ), publicades a Milà el 1941 i 1942. 
Al 1946 torna a Roma com a corresponsal de premsa internacional i també dedicant-se a la literatura. Al 1952, surt Felix, que és guardonada amb els Premi Viareggio i Premio Schiller. Mentrestant, també publica els seus treballs de naturalista: Bestiario, Il carassio dorato i sis obres de Cinològica, entre elles L'Enciclopèdia del cane. Del 1946 al 1960, a les gosseres del Zoo de Roma reconstrueix i difon l'antiga raça del mastí napolità. Va dirigir la revista mensual Cani i Edizioni Pan.
Deixa el periodisme d'informació al voltant de 1950 i escriu per revistes de Milà i Roma (Avventura dell’uomo, Millenni, Incontri con il prossimo, ecc.), per radio i TV (al voltant de trenta textos), pel cinema (direcció de documentals) i en el 1965 pel teatre (Alessandro, drama, premi Ugo Betti). Col • labora als diaris Il Tempo, Giornale d'Itàlia, Il Globo i Momento Sera, a les revistes Tempo illustrato, Epoca, Visto, Grazia, Domani, Illustrazione italiana, Veltro, etc. Al 1967 va fundar a Chiasso le Edizioni Elvetica, dirigint la col•lecció de llibres i publicant trenta volums de autors suïssos de parla italiana. El 1975 és director de la revista internacional L’Europa letteraria e artistica. Del 1958 al 1970 el porta a viatjar per Europa, Amèrica, Àsia, fins l'Índia i l'Extrem Orient. D’aquest viatges en sortiran Entronauti i Verso l’Oriente. 

Al 1971 inesperadament va abandonar Roma per retirar-se a un poble de muntanya del Ticino, Sagno, on va escriure Aurobindo (biografia),Cristo (antologia dels primers testimonis), els assaigs La lunga via delle Indie, Del Sufismo, Amuleti e talismani, Dentro di noi, Le ore e i giorni,ecc. Expert en la mística cristiana i oriental, va dirigir la sèrie Testimonianze. A Suïssa al 1973 va desenvolupar un cicle d'estudis que es va convertir en llibre, L’uomo interiore, publicat a Florència. El 1977 es va casar per segona vegada i el 1980 neix Gabriel. Al 1978 la Universitat de L'Aquila li va atorgar un doctorat honoris causa en literatura. 

Del 1980 al 1986, publica els assajos: L’arte della longevità (1982), L’arte della giovinezza (1985) e L’arte della guarigione (1986). El 1985 i 1986 és un candidat finalista per al Premi Nobel de Literatura. La candidatura és proposada per un comitè internacional presidit per Mircea Eliade. Al 1988 amb motiu del seu 80è aniversari es celebra a Lugano una Convenció Internacional sobre la seva obra. Les vint ponències són publicades amb el títol Testimone d’Europa (amb textos de Pampaloni, Servadio, Giachery, Pischedda, Tofanelli, Vettori, Scaligero, el francés Camille Delaux, ecc.). Al 1992, amb 84 anys acaba la seva darrera obra de ficció, Il fiume dalla foce alla fonte, una particular autobiografia en tercera persona, el protagonista es un escriptor, l'obra abasta des del Novecento fins al començament del dos mil. Al 1997 a punt de complir els noranta va ser guardonat amb el Premi Schiller pel conjunt de la seva obra. El 27 de febrer del 2003 va morir a Mendrisio per una pneumònia a l'edat de 94 anys.

Què vol dir Intronàutica?

He decidit suprimir un blog, Intronàutica, perquè no estava gaire actiu. Les entrades les aniré traslladant en aquest. 

Aprofito per parlar de la paraula Intronàutica. 

Vaig agafar aquesta paraula en préstec. Va ser inventada per Piero Scanziani al 1969. Segons Scanziani els intronàutes són les persones que s'endinsen dins el propi ésser per trobar l'altre jo, la persona sense nom, o, segons Scanziani, el convidat desconegut. 

He utilitzat aquesta paraula quasi tota la meva vida. Penso que defineix molt bé les persones que a banda de la lluita en el món exterior també viatgen al món interior. Aquell món on la poesia, l'art, la música, el pensament, la reflexió, etc. llimen els cantells de la personalitat. 

LA FAULA DE L’OCELLET I EL BRILLANT


Fa uns anys vaig llegir una faula d'un reconegut filòsof italià. Paga la pena llegir-la i copsar el profund sentit de la història.  Aquí la tenim:

Hi havia una vegada un home, savi i ric que passejava pel seu jardí. D’una revolada va agafar un ocellet. Es va meravellar en sentir-lo parlar:
       - Poderós senyor, deixa’m anar que ni sóc maco, ni canto bé ni serveixo per menjar de prim que estic. Si em deixes anar et diré tres secrets.
El senyor savi i ric va dir:
         - D’acord, si em dius els tres secrets seràs lliure.
I l’ocellet va respondre:
         - Els tres secrets que no has d’oblidar mai són: 
                     1. No pensis en allò que ja ha passat i no tornarà. 
                     2. No desitgis allò que no pots tenir. 
                     3. No creguis en coses impossibles.
El senyor poderós va dir:
         - Molt bé, m’agraden, mantinc la promesa i et deixo anar.
L’ocellet va volar fins un arbre i va riure com un boig. El senyor, estranyat, li va preguntar perquè reia i l’ocellet va explicar:
       - Ric perquè m’has deixat anar i dins el meu ventre hi ha un brillant més gros que un ou de gallina.
L’home savi i ric va pregar a l’ocellet:
      - Au, va ocellet! Prefereixes volar solet en comptes de viure amb mi que et cuidaré i alimentaré?
L’ocellet encara va riure més i va contestar:
        - T’he confiat tres secrets i ja els has oblidat? 
                  1. Que no pensis amb el que ja ha passat i tu hi penses. 
                  2. Que no desitgis allò que no pots tenir, i et penses que tornaré perquè 
                     m’obris el ventre?
                  3. Que no creguis en coses impossibles i, et creus que en el meu ventre hi 
                     càpiga un brillant més gros que el meu cos?

I l’ocellet va marxar rient mentre l’home savi i ric va quedar bocabadat de tanta veritat.

dimarts, 5 de juliol de 2016

Enllaç a un document PDF de Mercedes Rosúa, publicat a Foro de Educación, n 9, 2007, pp. 7-35.
Mercedes Rosúa és Doctora en Filosofia i Lletres per la Universitat Complutense de Madrid a banda d'un extens currículum. L'article pretén posar ordre en les desqualificacions que va rebre Oriana Fallaci amb la publicació de La rabia y el orgullo.

Oriana Fallaci