dijous, 7 de juliol de 2016

Piero Scanziani (1908 - 2003)

Insistiu en escriure la meva biografia. Us sembla que és necessari o si més no útil? Ni vosaltres ni ningú sap res de la meva vida. No s’ha desenvolupat a la superfície, no ha sigut visible. Fins i tot si es fes un resum es falsificaria. Sobretot als ulls dels pràctics occidentals. Renuncieu a escriure la meva biografia. (Sri Aurobindo, 29.9.1936)


VIDA
Va néixer a Chiasso al 1908, fill de Antonio periodista del Ticino a Milà i Roma, i Linda. Va passar l’ infància i adolescència a Losanna, Milà, assistint a les escoles de Lugano, Mendrisio i Como. El seu pare, Antonio, era un gran periodista i president de la Associació Internacional de Premsa Estrangera a Roma fins el 1954, quan va morir. 
Al 1928 acaba els estudis al Liceu Parini de Milà i comença a treballar de periodista a Lugano, com a redactor de la Gazzetta Ticinese. Desprès es trasllada a Roma i més tard a Milà on dirigeix el diari esportiu Il Pugilatore.

Entre 1938 i 1945 s’està a Berna, primer com a cap del servei italià de l'Agència telegràfica Suïssa i desprès com a corresponsal i enviat especial de Bund, Basler Nachrichten, Suisse, Corriere del Ticino, la Sera, Gazette de Lausanne, Illustré, United Press, Reuter, New York Times, etc. A Berna, escriu les seves dues primeres noveles (La chiave del mondo e I cinque continenti ), publicades a Milà el 1941 i 1942. 
Al 1946 torna a Roma com a corresponsal de premsa internacional i també dedicant-se a la literatura. Al 1952, surt Felix, que és guardonada amb els Premi Viareggio i Premio Schiller. Mentrestant, també publica els seus treballs de naturalista: Bestiario, Il carassio dorato i sis obres de Cinològica, entre elles L'Enciclopèdia del cane. Del 1946 al 1960, a les gosseres del Zoo de Roma reconstrueix i difon l'antiga raça del mastí napolità. Va dirigir la revista mensual Cani i Edizioni Pan.
Deixa el periodisme d'informació al voltant de 1950 i escriu per revistes de Milà i Roma (Avventura dell’uomo, Millenni, Incontri con il prossimo, ecc.), per radio i TV (al voltant de trenta textos), pel cinema (direcció de documentals) i en el 1965 pel teatre (Alessandro, drama, premi Ugo Betti). Col • labora als diaris Il Tempo, Giornale d'Itàlia, Il Globo i Momento Sera, a les revistes Tempo illustrato, Epoca, Visto, Grazia, Domani, Illustrazione italiana, Veltro, etc. Al 1967 va fundar a Chiasso le Edizioni Elvetica, dirigint la col•lecció de llibres i publicant trenta volums de autors suïssos de parla italiana. El 1975 és director de la revista internacional L’Europa letteraria e artistica. Del 1958 al 1970 el porta a viatjar per Europa, Amèrica, Àsia, fins l'Índia i l'Extrem Orient. D’aquest viatges en sortiran Entronauti i Verso l’Oriente. 

Al 1971 inesperadament va abandonar Roma per retirar-se a un poble de muntanya del Ticino, Sagno, on va escriure Aurobindo (biografia),Cristo (antologia dels primers testimonis), els assaigs La lunga via delle Indie, Del Sufismo, Amuleti e talismani, Dentro di noi, Le ore e i giorni,ecc. Expert en la mística cristiana i oriental, va dirigir la sèrie Testimonianze. A Suïssa al 1973 va desenvolupar un cicle d'estudis que es va convertir en llibre, L’uomo interiore, publicat a Florència. El 1977 es va casar per segona vegada i el 1980 neix Gabriel. Al 1978 la Universitat de L'Aquila li va atorgar un doctorat honoris causa en literatura. 

Del 1980 al 1986, publica els assajos: L’arte della longevità (1982), L’arte della giovinezza (1985) e L’arte della guarigione (1986). El 1985 i 1986 és un candidat finalista per al Premi Nobel de Literatura. La candidatura és proposada per un comitè internacional presidit per Mircea Eliade. Al 1988 amb motiu del seu 80è aniversari es celebra a Lugano una Convenció Internacional sobre la seva obra. Les vint ponències són publicades amb el títol Testimone d’Europa (amb textos de Pampaloni, Servadio, Giachery, Pischedda, Tofanelli, Vettori, Scaligero, el francés Camille Delaux, ecc.). Al 1992, amb 84 anys acaba la seva darrera obra de ficció, Il fiume dalla foce alla fonte, una particular autobiografia en tercera persona, el protagonista es un escriptor, l'obra abasta des del Novecento fins al començament del dos mil. Al 1997 a punt de complir els noranta va ser guardonat amb el Premi Schiller pel conjunt de la seva obra. El 27 de febrer del 2003 va morir a Mendrisio per una pneumònia a l'edat de 94 anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada